L'ou i la gallina

No sé fins quan hem d'anar dient que tenim un president nou, però ara que ja l'hem vist actuar en diferents ocasions (en el ple d'investidura, en la presa de possessió, en un ple del Parlament...), a mi em sembla que a hores d'ara sí que ja podem començar a parlar d'un estil Puigdemont. I, és clar, de l'estil d'alguns portaveus parlamentaris. A mi ja m'ho va semblar el primer dia, però la teoria se'm confirma a mesura que el veig: Puigdemont és correcte i seriós en les intervencions, i brillant, irònic i molt dur en algunes rèpliques. I se'l veu, sobretot, desacomplexat. No té pèls a la llengua i és contundent, i encara més quan li insinuen qualsevol cosa relacionada amb la corrupció. Els rebrega. Avantatges, suposo, d'arribar nou, immaculat i sense famílies conegudes a la presidència de la Generalitat. I del que ha dit en algunes intervencions uns quants n'haurien de prendre nota, siguin portaveus parlamentaris o periodistes i grups de comunicació. El primer dia ja va sorprendre en el torn de rèplica a Arrimadas quan li va retreure la utilització que ella havia fet d'una piulada al Twitter i dels perills d'anar pel món indocumentada. I dimecres va rebregar Iceta (una altra vegada) fent una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació i, és clar, la classe política. Puigdemont, bon coneixedor del sector, va deixar clar que hi ha periodistes (millor dit, grups de comunicació) que són capaços d'inventar-se el que calgui (en l'entrevista a la Terribas ja havia dit allò de “estic preparat perquè fabriquin qualsevol cosa de mi”), i es va revelar, i molt, contra el fet que aquestes informacions siguin utilitzades al Parlament com a arma contra ell. “Siguin seriosos”, els va dir. I contrastin la informació abans de donar-la per bona. I els va fer una classe de periodisme que hauria d'haver fet pujar els colors a la cara a més d'un, dient-los una cosa tan simple com que les informacions s'han de contrastar. Aquesta és una praxi que tant de bo Puigdemont aconseguís eradicar del Parlament, la de fer servir informacions periodístiques com a argument d'un relat. Perquè sovint no són certes i els portaveus parlamentaris ho saben. Però les fan servir igualment. I no s'enganyin: a alguns mitjans això de l'empastifa que alguna cosa queda ja els va bé, i a alguns parlamentaris també. I no saps mai qui és primer, si l'ou o la gallina.