OPINIÓ
24 gener 2017 2.00 h

DESCLOT

Jo acuso

VICENT SANCHIS
Allò de ‘qué hay de lo mío' no representa necessàriament l'interès general

El balanç final del programa Jo pregunto, un nou artefacte que s'ha empescat TV3 per lluir entrevistes més entretingudes, participatives i interessants, és positiu. Així ho han deixat clar la majoria dels analistes que es dediquen a la carn i a la graella. L'experiment, doncs, ha funcionat, cal felicitar-ne els inventors, i ara cal millorar-lo. Òbviament, qui l'ha d'ajustar –perquè a Catalunya només afinen els músics i els fiscals– són els mateixos que l'han dissenyat, però, posats a participar, qui més qui menys ja ha assenyalat els pecats del cardenal. Cal dir, en primer lloc, que quan els ciutadans seleccionats tenen o han tingut un càrrec o són membres d'una confraria interessada ho haurien de dir ells mateixos. Per honradesa i per aclarir-se. Si un mestre ha estat el candidat d'Iniciativa a l'alcaldia de la seva ciutat, el fet no és anecdòtic i s'ha de saber. Igualment, és cert que calen participants punyents i motivats, no ensabonadors, però el Jo pregunto no pot acabar convertit en un Jo acuso, perquè tampoc la societat és així. Finalment i per anar acabant, intervencions de quatre minuts no són preguntes: són exhibicions. Excessives. Allò de “qué hay de lo mío” no representa necessàriament l'interès general. No són reflexions partidistes, aquestes. N'hi ha que així ho creuen i afirmen que, al remat, “el president no va quedar tan malament”. S'equivoquen. Més que el lluïment del personatge, que ja s'ho farà, calia atendre interrogants legítims i preocupacions lògiques.