ARTICLES
24 febrer 2016 2.00 h

FULL DE RUTA

El canvi impossible

DAVID MARÍN

Una part d'Espanya vol canviar però no té prou força per fer-ho. Alguns diuen que Catalunya està dividida per culpa del procés, com si tenir plantejaments diferents dins d'una societat fos una cosa dolenta, com si reconèixer-los, sotmetre'ls a discussió i a votació no fos l'essència de la democràcia i la convivència. Però Déu n'hi do la divisió de la societat espanyola i la seva incapacitat per articular una majoria política que tiri endavant un projecte d'estat, el que sigui.

Ahir era 23 de febrer, l'aniversari d'un cop d'estat que va fer girar la Transició espanyola cap a un nou pacte encobert en què les velles estructures del règim anterior acceptaven per fi el sistema democràtic i, a canvi, les forces democràtiques modulaven i frenaven les reformes, especialment les territorials però també les que poguessin afectar els estaments del règim que continuaven exercint des dels seus uniformes i les seves togues. La unitat d'Espanya va ser l'única línia vermella (o millor dit, blava) que Franco va exigir al seu successor com a cap d'estat, segons ha reconegut aquest darrer. Les metralletes i tancs del 23-F en un moment d'interinatge polític, amb Suárez dimitit i un nou cap de govern per escollir, van obligar els que volien canviar Espanya i els que volien mantenir els privilegis d'abans a posar-se d'acord per evitar el desastre mutu.

Ahir, aniversari del cop, la situació a l'Estat era d'interinatge institucional. Una part d'Espanya, sorgida d'una barreja de situacions com ara la crisi i el seu 15-M, el relleu generacional i la maduresa de quaranta anys de democràcia, promou un canvi que l'aritmètica del conjunt de la societat espanyola encara no li permet articular, mentre que a l'altre costat les estructures del poder ho frenen tant com poden, forçant coalicions impossibles si convé, perquè res no canviï; especialment en l'àmbit territorial, de nou: la mare dels ous de l'extracció econòmica i simbòlica que nodreix aquests poders. I com que uns no tenen prou força per canviar Espanya, ni els altres per aturar en sec el canvi, la política espanyola està en terra de ningú i amb urnes a la vista pel mes de juny. Molts catalans s'ho miren ja desentesos del tot, desconnectats, com si la cosa ja no ens afectés. Segurament és així. Però no em negaran que aquestes situacions, vistes amb empatia, fan com patir. En fi.