Antagonistes replicants

 23/02/2016 00:12

Una de les característiques de l’ Espanya de l’ aznarisme va ser ­demostrar que es podia governar i generar majories contra Catalunya. Adoptar aquesta lògica política de suma zero ha suposat un gran error, provocant un alineament estratègic tant per una part de la ­dreta i l’esquerra espanyola com per una part de l’independentisme, apostant per alimentar els antagonismes replicants. És a dir, s’ha prioritzat, com a política d’alt rendiment electoral, abonar-se a una situació en la qual els arguments es retroalimenten en retrets entre els uns i els altres. Una espècie de microllei del talió que fa els espanyols més espanyols i els catalans més catalans i que nega tota solució.

Antagonistes replicants que es busquen incansablement per no deixar d’existir. Un escenari polític cada dia més exposat als mitjans de comunicació, on els ciu­tadans busquen reafirmar que es troben al bàndol correcte. Davant d’aquesta realitat ens hauríem de preguntar què hem de fer per no veure’ns atrapats en aquesta lògica.

En primer lloc, hem d’assumir que en una controvèrsia, com ens va fer veure Nelson Mandela, el millor és no adoptar un paper moralment superior i privar-ne el teu interlocutor.

Com es pot fer? Assumint que Cata­lunya ha canviat i, conseqüentment, Espanya. Acceptar que Espanya ha canviat no implica rebaixar-se a les demandes cata­lanes.

Acceptar que Catalunya no té una única solució, entre independència o res, no ha de significar perdre. És necessari demostrar que es pot governar a favor de Catalunya i Espanya. Per això, el camí de les reformes ha de ser el principal factor per reforçar una via d’ entesa.

No és fàcil desactivar aquests antagonismes, però més difícil és continuar avançant en aquesta espiral cap a dins, que ens porta a un forat negre on es perd tota la nostra energia.

En aquest sentit, un primer pas seria restituir la profunditat i claredat de ­termes com democràcia, llibertat, progrés, societat, independència, igualtat, perquè se’ns hi facin visibles no només els drets, que reclamen els antagonistes ­replicants, sinó també els deures que els són propis i que és on resideix la seva ­fortalesa.