ARTICLES
LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA - 24 febrer 2016 2.00 h

TRIBUNA

La ruleta russa

JORDI FONT - LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Som a l'Any Llull i, després de rellegir el Llibre de les Bèsties, no em sé estar, com fa ell tot sovint, d'empescar-me un eximpli (o paràbola), en aquest cas un eximpli futurista i referit a les nostres mateixes latituds. Vet aquí que el govern espanyol, en un indeterminat any del Senyor, a mitjan segle XXI, ha acceptat de fer un referèndum vinculant sobre la independència. “Per fi”, pensa la gent, ja molt cansada de tants anys de processisme sense resultats. “In-Inde-Independència!”, criden rítmicament els independentistes a Canaletes. Ha corregut prou de temps perquè les noves generacions espanyoles siguin majoria i les inèrcies del franquisme hagin passat avall: la catalanofòbia ja no ven i ha perdut el seu antiquíssim valor com a carburant de la dreta i com a eina de xantatge a l'esquerra. L'Estat espanyol, que s'ha avingut a la consulta, comença a fer una cara amiga. Després d'un llarguíssim i onerós enquistament, la nuvolada s'esbargeix.

“El referèndum de la independència no ens hauria d'enlluernar:
és una ruleta russa

Comencen els debats sobre la independència, sobre els seus efectes econòmics, sobre Catalunya dins o fora de la Unió Europea... Ja no valen les improvisacions ni els caps calents ni les excomunions immobilistes ni les ingènues o interessades cançons de gesta que tant s'havien estilat: ja ningú no en fa cas. Proliferen les reflexions de fons, amb entesos de veritat, amb aproximacions solvents, amb informació ponderada... La gent ja no deixa passar bou per bèstia grossa.

El rei Felip VI, amb la seva barba blanca i una mica encorbat, ve a visitar la presidenta de la Generalitat i es prodiga parlant català. Tots dos, amb els seus vistosos xandalls, passegen plàcidament en bicicleta pels carrers de l'Eixample de Barcelona, lliure ja de cotxes; agafen el tramvia de la Diagonal, visiten la Sagrada Família que continua creixent i acaben donant veces als coloms de la plaça Catalunya. Els ministres del govern espanyol prometen “l'oru i el moru” si Catalunya opta per quedar-se. Fins i tot parlen d'Estat plurilingüe, que tractaria el català com ho fa amb el castellà. Citen tot sovint l'Himne Ibèric de Joan Maragall i La pell de brau de Salvador Espriu. Són un amor. A no pocs catalans, se'ls escapa una llagrimeta. Només els independentistes del morro fort els fan llengotes. Molta gent s'ho pensa dos i tres cops: hi ha raons que fan cavil·lar. A més, ara va de veres: s'ha acabat la gatzara i la política virtual. Els que tradicionalment votaven independència “per empènyer i forçar Madrid” ara s'hi miraran.

El referèndum –“¿Vols un Estat català independent?”– acaba per donar el següent resultat: un 40% de Sí, un 44% de No i un 16% de paperetes nul·les, on hi figuren inscripcions com “Que et moqui la iaia”, “Mierda pa ti”, “Ferrussola a la cassola” (encara), “Patim, patam, patum”... D'aquesta manera, mira per on, l'anhelat referèndum acaba per consolidar l'statu quo: el poble ha parlat en primera persona i no hi ha rèplica possible. L'interminable procéss'ha acabat de sobte. De les promeses i músiques celestials del govern de l'Estat, és clar, “si te he visto, no me acuerdo”. Tota la força acumulada per les velles Via Catalana i V (de Votar i de Victòria) i per les més recents A (d'Amunt i crits) i D (de Diu que anirem tan bé), se'ns ha esfumat: l'acabem de malversar en un referèndum de tot o res, que ha quedat en no-res. Quins estrategues de pega!

Els ‘eximplis' lul·lians tenen una moral implícita. En el nostre cas, és molt òbvia: el referèndum de la independència no ens hauria d'enlluernar: és una ruleta russa. Abans d'introduir la bala, fer girar el tambor de la pistola i posar-nos el canó a la templa, caldria pensar que la probabilitat d'encertar la bala és alta. I que, si això passa, tururut. Per aquesta raó, em sembla especialment intel·ligent la idea de Miquel Iceta: primer, a partir de la força acumulada, obtinguem el pacte bilateral possible i sotmetem-lo a referèndum de la ciutadania catalana, com ja fèiem amb l'Estatut. I, si els catalans desaproven allò que s'ha pactat, aleshores sí, ja només ens quedaria el referèndum de la independència, la ruleta russa; no cal dir que aquesta previsió operaria també en favor d'un pacte seriós i substancial. Abans d'exposar-nos que la força acumulada se'ns en vagi pel forat de l'aigüera, és inexcusable tractar d'invertir-la en un hipotètic pacte superador. Seria una catàstrofe que, de tot plegat, finalment, només en quedés la nova Convergència i que Catalunya hi hagués perdut bous i esquelles.