ARTICLES
24 febrer 2016 2.00 h

KEEP CALM

La darrera voluntat del ‘caudillo'

PERE BOSCH I CUENCA

Fa pocs dies, s'ha donat a conèixer la darrera voluntat de Franco. Com a mínim, la que va confessar, ja moribund, a aquell que havia designat com a successor. L'hem conegut a través d'un reportatge patrocinat per TVE però emès per TF3. En la majoria dels països, aquest tipus de revelacions acostumen a aparèixer als llibres de memòries o a la premsa estatal; però Espanya no és un país normal i, com que és tan poc normal, el reportatge s'ha finançat amb fons públics però només s'ha pogut veure a França. Més o menys com es feia durant els anys en què governava el protagonista de la confidència, en què calia anar a fora o escoltar els de fora per saber què passava a dins.

Segons va explicar el seu successor, la màxima preocupació del ‘caudillo'
fou la de preservar
“la unitat d'Espanya”

En qualsevol cas, la darrera voluntat del caudillo podia haver-se centrat en moltes matèries. Si ens atenem a les dèries de Franco, la llista seria interminable: els comunistes, els maçons, els jueus... Però no. La darrera voluntat de Franco fou nítida. En una escena plena de tendresa, el caudillo va agafar la mà del seu successor i li va dir: “Altesa, l'única cosa que us demano és que preserveu la unitat d'Espanya.” I, tot seguit, va reblar el clau: “No em va dir que fes una cosa o una altra, no: la unitat d'Espanya, la resta...”. Aquesta era, doncs, la màxima preocupació del dictador; o, com a mínim, aquella que va voler traslladar al seu successor.

Han passat els anys i, com és prou conegut, el destinatari d'aquella confidència ja no regna, sinó que ho fa el seu successor. No sabem si en el moment de traspassar els poders al seu fill, el rei Joan Carles I va recordar-li la darrera voluntat del caudillo, talment com si es tractés d'un llegat familiar. Sigui com sigui, Franco difícilment devia sospitar que, quaranta anys després d'aquella confessió, el seu successor tindria, més que mai, el repte de “preservar la unitat d'Espanya”; aquella que ell va mantenir a cop de sabre. Ni tampoc devia imaginar que, des d'aquí, tindríem un estímul afegit: el de superar, a través de la democràcia, la darrera voluntat del caudillo.