OPINIÓ
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA (UB) - 24 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

I si algú creu...

ANTONI SEGURA - CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA (UB)
“No és el moment dels retrets sinó de votar mas­si­va­ment per bar­rar el pas a la invo­lució

Ja sé que arri­bats a aquest punt, quan fal­ten qua­tre dies per a les elec­ci­ons legis­la­ti­ves al Congrés dels Dipu­tats, qual­se­vol reflexió és poc més que inútil, perquè, com asse­nya­len els experts en comu­ni­cació, curi­o­sa­ment, en el món glo­ba­lit­zat i inter­de­pen­dent les opi­ni­ons són cada cop més seg­men­ta­des i tenen menys capa­ci­tat d’inter­re­la­ci­o­nar-se. En altres parau­les, el lec­tor, l’oient o l’espec­ta­dor en vista de l’allau de plu­ra­li­tat d’infor­mació, anàlisi i opinió tria cada cop més allò que vol lle­gir, escol­tar o veure, és a dir, el seu diari i emis­sora de ràdio o tele­visió de referència i rara­ment cap altre. I, per tant, les opi­ni­ons ja no són con­fron­ta­des sinó exclo­ents.

I si algú creu que ja està tot deci­dit, que res es pot can­viar, que no va d’un vot, que són el mateix les dre­tes que les esquer­res (a Madrid o a Cata­lu­nya), que per a les aspi­ra­ci­ons dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya és igual que governi a Madrid el PSOE o la tri­ple aliança de l’hor­ror neo­fei­xista, que com més mala­ment, millor..., que pensi que els Pablo Casado, Albert Rivera, Inés Arri­ma­das, Caye­tana Álva­rez de Toledo i com­pa­nyia tenen com a objec­tius pri­o­ri­ta­ris apli­car un 155 etern, posar fi defi­ni­ti­va­ment a les aspi­ra­ci­ons d’auto­go­vern i el dret a deci­dir dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya i dur a terme una invo­lució social, de lli­ber­tats i de valors democràtics.

Si algú creu que les rodes de premsa que s’han permès fer des de la presó als can­di­dats a dipu­tats Jordi Sànchez, Oriol Jun­que­ras o Raül Romeva for­men part de la nor­ma­li­tat política, s’equi­voca de mig a mig, perquè el fet previ és que no té res de nor­mal que en un Estat que es reclama democràtic hi hagi pre­sos i exi­li­ats polítics. Per què la Junta Elec­to­ral ha pro­hi­bit uti­lit­zar les expres­si­ons exi­li­ats i pre­sos polítics en els mit­jans de comu­ni­cació públics? Tenen por de les parau­les o més aviat volen ama­gar una rea­li­tat que evi­den­cia una situ­ació pro­fun­da­ment injusta? És clar que aquesta dar­rera és una afir­mació que mai com­par­ti­ran aquells que con­si­de­ren que els pre­sos polítics cata­lans es merei­xen ser a la presó pels fets de l’1-O. És el cas, per exem­ple, de la franco-argen­tina-espa­nyola Caye­tana Álva­rez de Toledo, mar­quesa de Casa Fuerte (sí, com la monar­quia, els títols here­tats de l’antic règim encara són vigents), can­di­data cunera (can­di­dat o can­di­data d’un par­tit polític que es pre­senta a les elec­ci­ons per un dis­tricte elec­to­ral a què no per­tany ni té cap vin­cu­lació) de la FAES i del PP, que, sens dubte, no es veu ni tan sols en la neces­si­tat de conèixer la llen­gua dels ciu­ta­dans que pretén repre­sen­tar. La mateixa can­di­data que, de manera deli­rant i cínica, es pre­gunta a si mateixa: “Per què s’accep­ten rodes de premsa per als senyors Sànchez i Jun­que­ras i no per a qual­se­vol altre pres per cor­rupció o vio­lació?” I, hi afe­geix, sense que li tre­moli la veu, l’estu­pi­desa que la pro­gra­mació de TV3 “només es pot veure amb un llaç groc a la solapa”.

La mateixa estu­pi­desa com quan l’expert en màsters sota sos­pita no troba l’extrema dreta de què parla Jun­que­ras. Que es miri al mirall. Per cert tam­poc tro­ben aquesta extrema dreta a Cs. No saben encara amb qui gover­nen a Anda­lu­sia? Han obli­dat que, a pesar de dir-se libe­rals i amants de la lli­ber­tat, van néixer con­tra la immersió lingüística a Cata­lu­nya, con­tra la llen­gua cata­lana (quina absur­di­tat, defi­nir-se en con­tra d’una llen­gua) i a favor del supre­ma­cisme espa­nyol més bar­roer? En fi, poques lliçons d’hones­te­dat política poden donar par­tits cor­rom­puts fins al moll de l’os o que, sem­pre que puguin aspi­rar a ocu­par càrrecs, són capaços d’arre­ple­gar tot allò que tro­ben pel camí (des d’exmi­nis­tres soci­a­lis­tes cadu­cats fins a caps de govern, també soci­a­lis­tes i cadu­cats però de França) i pac­tar amb l’extrema dreta.

Tam­poc es pot obli­dar que el PSOE –sí, el PSOE de Pedro Sánchez– va donar suport al 155, tot i que alguns soci­a­lis­tes cata­lans inten­ta­ven fins al dar­rer moment acon­se­guir un acord per impe­dir-ho i el pre­si­dent José Mon­ti­lla va tenir la dig­ni­tat ins­ti­tu­ci­o­nal d’absen­tar-se de la sala de plens del Senat men­tre es votava la seva apli­cació. Cer­ta­ment, des de la defensa del dret a deci­dir no tot s’ha fet bé. Encara avui, les for­ces inde­pen­den­tis­tes es retre­uen mútua­ment les posi­ci­ons adop­ta­des. Però, per molt can­sats que esti­guem i per molts dub­tes que ens assal­tin, no és el moment dels retrets sinó de votar mas­si­va­ment per bar­rar el pas a la invo­lució –tant en la seva versió dura com en la supo­sa­da­ment més suau d’un govern del PSOE i Cs– i per acon­se­guir la lli­ber­tat dels pre­sos, el retorn dels exi­li­ats i el reco­nei­xe­ment del dret a deci­dir que vam exer­cir l’1-O, perquè això va de lli­ber­tat i democràcia.