Pacteu, pacteu, pacteu...

La Vanguardia en català | 24/05/2015 - 01:06h


Juan-José López Burniol


Ja s’ha acabat aquesta història. Ja ha conclòs la carregosa repetició de tòpics, llocs comuns, missatges estàndard, falques, desqualificacions i insolències que integren una campanya electoral. Ja no hi haurà ara per ara més mítings, misses ­laiques a les quals cada vegada assisteixen menys fidels i aquests són més des­creguts.

Aquesta nit, consumats la votació i el recompte, tot s’haurà acabat. I, l’endemà, què? La resposta és senzilla. El vot haurà provocat amb certesa una fragmentació de les forces polítiques amb un correlatiu augment dels partits en presència. Molt poques seran les candidatures que hauran assolit majoria absoluta a les grans ciutats i pobles. Consegüentment, per assegurar la governabilitat –obligació que constitueix el primer deure de tot polític mereixedor d’aquest nom– serà necessari pactar, bé creant coalicions de govern, bé assegurant la governabilitat sense implicar-se en la gestió.

Pactar, pactar, pactar: aquesta és la tasca. Però pactar no a qualsevol preu ni de qualsevol manera.
Per pactar, tots hauran d’assumir que un pacte implica sempre una transacció, és a dir, concessions recíproques, raó per la qual tots els que pacten hauran de cedir en una cosa que serà, possiblement, allò que els faci més mal. I hauran de tenir molt en compte que, es digui el que es digui, les ideologies no han mort, per la qual cosa el pacte natural haurà de ser, excepte en cas d’absoluta emergència, amb els que són ideològicament més afins.