POLÍTICA
BARCELONA - 24 maig 2017 2.00 h

Terreny allisat per al 155

 El papus del famós article de la Constitució espanyola que preveu que l'Estat imposi “un compliment forçós” de les seves “obligacions” a les comunitats autònomes torna a ser brandat amb contundència

 Un motiu per aplicar-lo és el fet d'“atemptar greument contra l'interès general d'Espanya”, aspecte inclòs a darrera hora en el debat del 1978

A.B - BARCELONA
Amb el 155a la mà, l'Estat està en disposició de donar “instruccions” a “totes les autoritats” de Catalunya

És possible que a hores d'ara no hi hagi cap article més famós de la Constitució espanyola que el 155. És l'article que s'aireja constantment per amenaçar amb una possible suspensió de l'autonomia catalana si el govern acaba tirant endavant la voluntat de fer un referèndum. Tot i així, aquest article no parla específicament d'una suspensió de l'autonomia sinó que obre la porta que el govern espanyol pugui “adoptar les mesures necessàries per obligar” la comunitat autònoma “al compliment forçós de dites obligacions o per a la protecció” de “l'interès general”. El text de la Constitució, tan calculadament ambigu com en altres qüestions (com ara les competencials), aquí ho torna a ser.

Si la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va dir ahir que la democràcia espanyola “té el poder per evitar el referèndum” i tot un gavell de ministres es van pronunciar en la mateixa línia, avisant de les eines que tenia l'Estat per aturar-lo, pot ben ser que, d'una manera o altra, l'article 155 estigués al cap de molts d'ells. Segons la carta magna, el 155 s'aplicaria en cas que “una comunitat autònoma no complís les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin” o que actués de manera que “atemptés greument contra l'interès general d'Espanya”. Només cal mirar la tirallonga de reaccions ofeses davant la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid per –si més no– preguntar-se si la maquinària de l'Estat no està allisant el camí a un hipotètic desplegament del 155.

Però com s'hauria de materialitzar, tenint en compte que des del 1978 no hi ha cap precedent, precisament pel seu caràcter “altament excepcional”? El text de la carta magna –i la seva sinopsi explicativa– no són gaire generosos en els detalls, per bé que ofereixen algunes indicacions dels passos a fer: amb el pretext de fer complir la llei, el govern “podrà donar instruccions a totes les autoritats de la comunitat autònoma”. Això donaria aixopluc a algunes de les idees que ja ha fet circular La Moncloa, a mode de globus sonda, o l'exministre d'Exteriors García-Margallo, que recentment va manifestar que en el procés participatiu del 9-N l'Estat hauria d'haver assumit el comandament dels Mossos d'Esquadra i haver requisat les urnes (i no cal dir que va defensar fer el mateix davant un hipotètic intent de referèndum per part del govern de Puigdemont).

El mecanisme per a l'aplicació de l'article 155 inclou que les mesures concretes que el govern vol imposar s'hagin de traslladar al Senat, una cambra on el PP disposa de majoria absoluta (amb 130 dels 208 escons). És curiós perquè, durant el debat parlamentari d'aquest punt constitucional, el 1978, es va plantejar que fos necessària també una majoria al Congrés per habilitar-ne el desplegament, però finalment aquesta possibilitat no va prosperar (a diferència del Senat, avui dia el PP no disposa de majoria al Congrés). Tampoc va tirar endavant que calgués el dictamen del Tribunal Constitucional sobre les qüestions imputades a la comunitat autònoma per fer de detonant del 155. Per contra, en el debat de 39 anys enrere sí que es van incloure dos punts que, a ulls d'ara, no semblen menors: d'una banda, que es faci “un requeriment previ al president de la comunitat autònoma” abans de descarregar el 155 (a causa del caràcter “extrem” de la mesura); de l'altra, la inclusió dins els motius d'activació del botó del 155 d'una situació que es consideri perjudicial per a “l'interès general d'Espanya”.

L'article 155 és un calc de la llei fonamental de Bonn (de l'article 37 de la llei alemanya –per a més inri, de la República Federal Alemanya–, que va ser promulgada el 1949). Però la normativa de Bonn, aprovada només quatre anys després del final de la Segona Guerra Mundial, no inclou cap referència a “l'interès general” de l'Estat com a detonant per engegar mesures coercitives d'aquesta mena, i només menciona l'incompliment de la Constitució o d'altres normes dins de l'Estat federal. En el supòsit que l'article 155 acabés sent portat al Senat espanyol, el reglament de la cambra especifica que el govern hi hauria de presentar “el contingut i l'abast” de les mesures que planteja contra la comunitat autònoma, que s'haurien d'acabar sotmetent a un debat amb final clar.

Sense precedents.
La falta de precedents en l'aplicació d'un article que es defineix diverses vegades com una mesura extrema i excepcional converteix en una incògnita com la concretaria el govern de Rajoy contra el referèndum català si així ho acaba decidint. Quan el 2003 van il·legalitzar els partits de l'esquerra independentista basca, va surar la possibilitat de fer caure el 155 sobre els òrgans de govern del Parlament basc, cosa que no va passar.