Confiança i respecte

24/05/2017 00:37

La democràcia té molts intangibles que no passen per les urnes i que són imprescindibles per al seu bon funcionament. N’esmentaré dos: la confiança i el respecte a l’altre. La democràcia no és simplement una qüestió de procediment sinó d’idees, d’ideals i de compromisos amb la moralitat dels actes públics. Pierre Mendès France va ser primer ministre de França en els temps convulsos de la IV República i només va ocupar el càrrec vuit mesos. Però el seu llegat és un referent per a molts francesos en establir les bases d’unes idees que no va tenir temps d’aplicar i que es basaven en la convicció que la comèdia no és suficient en política. Es requereix honestedat, intel·ligència i ­valor.

Sense confiança en les institucions i sense respecte al rival, la democràcia deriva cap a la intransigència d’uns i d’altres. Observar les regles de joc és un exercici imprescindible. I si les regles no serveixen, es canvien. Però no se salten. El principi del calvari jurídic i polític per a Donald Trump no ha fet sinó començar amb indicis que ha vulnerat la llei.

El viatge a Madrid de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva ha estat presentat com l’última oferta per arribar a un pacte amb l’ Estat i poder celebrar un referèndum d’independència d’acord amb el Govern de Madrid. Hores abans, Mariano Rajoy va repetir el que ja sabíem, és a dir, no vol atorgar aquesta facultat al Govern de Catalunya.

Fins aquí res de nou. Però el temps corre i els terminis s’escurcen, és més, ja s’han sobrepassat, segons l’anunci de Puigdemont en el seu debat d’investidura, en el sentit que en 18 mesos hi hauria eleccions constituents. Aquesta promesa va retrocedir una pantalla i es va fixar després en la celebració d’un referèndum.

En una part important de l’independentisme català s’ha produït una ruptura emotiva amb Espanya. I al revés, també. El president Montilla alertava sobre el perill de la desafecció en plena campanya del PP perquè el Tribunal Constitucional eliminés parts substancials de l’Estatut que havia passat per tots els requisits legals establerts per les lleis espanyoles i catalanes. Aquella desafecció que s’observava ja en la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 s’ha transformat en una desconfiança a tot el que vingui del Govern de Madrid.

(Dani Duch)

Aquesta ruptura emocional per part de l’independentisme se l’ha fet seva el Govern Puigdemont preparant lleis exprés per declarar la independència gairebé ­automàticament amb la llei de la transito­rietat, que és desconeguda per la majoria dels diputats del Parlament i, per tant, dels ciutadans de Catalunya, que tenen el dret democràtic a conèixer-ne el contingut i esperen el consegüent debat per fer-se una certa idea del que està en joc.

Puigdemont va dir a Madrid que “l’ Estat no disposa de poder per frenar tanta democràcia”. No sé com es mesura la democràcia, si és molta o poca, si arriba a tothom o només als que es posicionen en un bàndol o en un altre.

La compareixença a l’auditori de la Caja de Música del palau de Cibeles, llogat a l’alcaldessa Carmena, va ser exquisida en el to i en les formes. Oriol Junqueras predicava la fraternitat universal i Raül Romeva parlava amb la seguretat que els terminis del procés es compliran inexorablement. Puigdemont va introduir el terme de la inviolabilitat del compromís per al referèndum d’independència.

La retòrica del procés és rica en metàfores que els discursos aguanten sense problema. Als esborranys secrets que està ­publicant El País es diu que la Generalitat controlarà la premsa per al referèndum.

La feina del jurista Carles Viver Pi-Sunyer, ­exvicepresident del Tribunal Constitucional, es va traduir en un llibre blanc molt extens sobre el procés que es va vendre a les llibreries. La seva figura seria imprescindible en la confecció dels documents secrets i en la llei de transitorietat, que és la clau dels plans de l’independentisme per la via ràpida.

El paper ho aguanta tot, però les deci­sions polítiques i jurídiques no són in­nòcues. La visita i els parlaments de Madrid van ser una gesticulació més de la retòrica del procés. Puigdemont sap que no hi haurà un acord amb Rajoy i la seva conferència de dilluns cal emmarcar-la en un intent que l’ Estat accepti els termes en els quals es
vol fer el referèndum. El president hau-
ria anat a pactar la data i la pregunta. Poca cosa més.

Però, de fet, Puigdemont ja no està en el referèndum o referèndum, sinó en el re­ferèndum o declaració unilateral d’independència. Seria bo que així ho digués perquè cadascú sabés a què atenir-se. Primer, els ciutadans de Catalunya, que mereixem que ens parli amb claredat. Segon, el pre­sident Rajoy, perquè busqui una sortida pactada, si és que n’hi ha, que eviti mals irreparables. Tots som a temps encara per trobar una sortida, sense vencedors ni ­vençuts.