Trapelleries

La Vanguardia en català | 24/06/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


És meravellosa la capacitat que té el president Mas d'embolicar la troca. Rere el seu posat entenimentat, polit i racional, s'amaga no només un polític convençut que Catalunya gira entorn d'ell, sinó també un incomparable tàctic, capaç de reconvertir les situacions més difícils en posicions avantatjoses. Rere el posat d'home enraonat, precís i sistemàtic s'amaga un nen molt entremaliat. Seriós i aplicat davant del professor, a l'hora del pati no desaprofita mai l'oportunitat de fer la traveta als companys més confiats.

Els pobres d'ERC no saben què els espera! De moment, Oriol Junqueras ja ha ensopegat dues vegades en pocs mesos de resultes d'una traveta presidencial. Primer va ser la cèlebre conferència "Temps de decidir, temps de sumar", amb la qual Mas volia posar en valor el referèndum simulat del 9-N. A l'Auditori del Fòrum, envoltat de les forces vives del país, Mas va traçar un full de ruta d'una precisió de rellotge suís, detalladíssim. La ruta tenia com a eix conductor una llista unitària, el lideratge de la qual, endolcit amb un impecable ús de la falsa modèstia, apareixia com la cosa més natural de Catalunya: el president.

La seva personalitat autoreferencial, però, va fer naufragar la jugada: Mas va fer la traveta a Junqueras de manera massa visible i indissimulada. El pobre líder d'ERC era allà de cos present mentre aquell públic selecte, aplaudint, entronitzava Mas. La jugada de la llista única, que tots els supporters mediàtics de Mas, que no són pocs, van aplaudir com si fos obra de Descartes rediviu, va fracassar per falta d'empatia amb ERC. El partit portador de la flama de la independència era tractat com un conserge. Junqueras, naturalment, no volia ser el cambrer de Mas. I més quan, al marge dels jocs florals independentistes, Convergència estava paint no solament la confessió de Jordi Pujol, sinó els vincles judicials amb l'inefable Millet. Ja sé que és de mal gust, en aquests moments tan èpics, recordar que el partit del president té les seus embargades, però les coses són com són...

Havent trossejat PSC, ICV i Unió, ara Mas es disposa a cruspir-se un bon tros d'ERC. I a convertir l'ANC i l'Òmnium en la force de frappe del que l'exconseller Josep Huguet (ERC) anomena "la refundació de Convergència". Vet aquí l'argument principal de Mas davant Mònica Terribas: jo he fet tot el que m'han demanat, ara ells m'han d'ajudar. Tant li fa que d'altres, com ERC, hi fossin abans. "Jo me l'he jugada", diu, recordant la querella del 9-N. Ho ha donat tot per la causa i ara no vol quedar sol davant la història. La història el convoca. A d'altres, de la seva generació, ens va convocar quan érem joves. Centenars de joves de la generació de Mas van cremar la joventut pel país i la democràcia. No n'han fet mai exhibició. No han demanat mai res. Van fer el que creien que havien de fer. Tothom arriba a la història en el moment que vol o pot. L'únic problema dels que arriben molt tard és que es pensen que són Adam posant nom a les coses.