POLÍTICA
BARCELONA - 24 juny 2016 2.00 h

XAVIER DOMÈNECH 

CANDIDAT D'EN COMÚ PODEM

Un professor disposat a ser ministre a Madrid

 Domènech es mostra esperançat per la victòria de les confluències, creu que hi haurà govern d'esquerres i no defuig que en seria ministre

 Es mostra “preocupat” pel to de la campanya, sobretot pels atacs des dels “partits de l'executiu català”

 “El 20-D va morir el bipartidisme, però el van voler mantenir a qualsevol preu”

BODEGA
SANT MIQUEL

Dos entrepans
de costella 7,80€
Dues
coca-coles 3,90€
Dos tallats 2,80€
TOTAL 14,50€
JOAN RUEDA - BARCELONA
A Madrid hi ha la consciència que el model polític actual no és sostenible. Ara, això només s'admet en privat
Defensem la sobirania de Catalunya en el marc de fer-ho també amb altres pobles, i això, ja ho entenc, és un encaix amb Espanya
Estem en un moment en què els dirigents del govern s'han erigit en els dirigents del procés i no saps qui és qui
M'ha preocupat que des de forces catalanistes es puguin muntar campanyes dient que som traïdors al país
No abandonarem mai el referèndum. Però cal escoltar totes les opcions. No es construeix dient a l'altre què ha de fer

“En un moment com aquest, situats ja per sobre del PP en intenció de vot, amb un PSOE despistat, sabent que es pot produir una concentració de vot útil al darrer moment... Jo la victòria no la veig gens impossible.” Xavier Domènech (Sabadell, 1974) destil·la optimisme pels quatre costats. I això, tot i que la campanya està sent intensa, tant per la seva activitat frenètica com perquè se senten l'ase dels cops. “Rebem atacs des de tot arreu, i alguns d'ells m'han deixat preocupat”, diu, capcot. Després hi aprofundirem. El candidat d'En Comú Podem (ECP) arriba a la Bodega Sant Miquel, a l'Eixample, davant de la Casa del Tibet, puntualíssim, a dos quarts de dues del migdia. Fa cara de cansat. “Fa dies... i ahir el debat de TV3, després em va costar dormir...”. A més, els dies són llargs: ve d'una entrevista a l'agència Efe, ha intervingut en directe a La Sexta, i darrere la conversa amb El Punt Avui encara en té una altra amb Crític, un míting a Blanes i una intervenció “en una ràdio, a la nit”. “Us fa res si menjo un entrepà mentre parlem?” Domènech és de pensar les respostes, i se li ha d'agrair que fuig dels eslògans fàcils, allò que tant es porta ara en els polítics. La formació acadèmica: és professor d'història a la UAB i ha guanyat diversos premis en aquest àmbit, i la seva base ideològica, hi ajuden. Segur. I no defuig cap tema.

Domènech, però, no s'esperava una campanya tant agressiva cap a ells. No ho diu amb aquestes paraules però repeteix uns quants cops que el to de la campanya l'ha deixat “preocupat”. “El 20-D vam ser la sorpresa i fins al final no van anar contra nosaltres... i sense un discurs ben articulat. Aquesta campanya ha estat un pim-pam-pum continu”, assegura. El candidat d'ECP parla d'atacs d'arreu, admet que els del PP se'ls esperava, però no els “molt durs, molt, dels partits que governen a Catalunya”. “En un minut”, assegura, “passes de ser el que rompe Espanya a l'amic de l'unionisme... i les dues coses no poden ser”. “Jo estic preocupat. No és bo per al país, perquè en un moment o altre haurem de construir amb altres una proposta... M'ha preocupat especialment que des de forces catalanistes es puguin muntar campanyes dient que som traïdors al país”, sentencia.

Des de l'independentisme, i sobretot des d'ERC, qui li discuteix la victòria diumenge, s'acusa els comuns de ser ambigus amb la qüestió nacional. I l'exemple sempre és el mateix: el dubte sobre el compromís amb el referèndum. Domènech és molt clar i treu importància als titulars provocats per Pablo Iglesias cada cop que en parla: “Ell i jo sempre hem dit el mateix; no hi ha línies vermelles en una negociació de govern. És evident que no renunciarem a una convicció tan ferma com és que el referèndum és la solució per a Catalunya, però nosaltres volem negociar seriosament.” “No l'abandonarem mai, l'opció del referèndum”, sentencia. “Ara, hem d'escoltar totes les opcions i propostes? Sí, perquè si no, no podem construir. La cultura del pacte no es fa dient a l'altre què ha de fer”, rebla.

L'exresponsable de la política de memòria històrica del govern d'Ada Colau –i responsable d'haver fet retirar el bust de Joan Carles I del saló de plens– admet que si Pedro Sánchez hagués volgut ara seria president del govern. I, llavors, què ha passat? Domènech defensa que en aquests mesos a Madrid ha detectat que tothom té clar que el “sistema polític actual no és sostenible”, que “calen reformes”, però també que això s'admet en privat, però no en públic. I part del fracàs d'aquesta legislatura ve d'aquí: “El 20-D el bipartidisme va morir, però el PP i el PSOE, amb l'ajut de Ciutadans, van intentar mantenir-lo com fos.”

Tot i constatar aquesta realitat –“el pitjor d'aquests mesos a Madrid ha estat descobrir l'encarcarament dels partits polítics, descobrir que són incapaços de seguir els grans canvis que viu la societat, que viuen en una bombolla”–, Domènech és optimista respecte a la possibilitat d'arribar a un acord per a un govern d'esquerres. I ho manté, tot i que la posició de Sánchez, si es produeix el sorpasso, i Unidos Podemos supera el PSOE, serà d'extrema debilitat. “Les enquestes són enquestes, però tot apunta que hi haurà una majoria d'esquerres, que el bloqueig esquerra-dreta no hi serà, i en aquesta situació el PSOE té una disjuntiva: o donar-nos suport o donar suport a la continuïtat del PP... i això és un suïcidi polític”. Però, vist el tarannà del PSOE, que va buscar un pacte amb Ciutadans abans que amb Podemos, la debilitat de Sánchez podria abocar l'Estat a la gran coalició que defensa el PP. “No, això no passarà”, respon, convençut.

Des del sobiranisme, però, també es posa l'accent en un altreincompliment: el grup propi. Domènech aprofita per explicar que no va ser només això, que el PP i el PSOE, amb el suport de Ciutadans, els van fer la vida impossible. “No és només el pacte tancat per deixar-nos fora de la mesa del Congrés o sense grup propi, és enviar-nos al galliner o no acceptar-nos cap reunió amb l'argument que «total, vosaltres us abstindreu»”. El líder dels comuns a Madrid té clar que tot plegat té a veure amb la negació de la fi del bipartidisme: “No passarà perquè, amb els resultats que hi haurà, la mesa serà diferent, però si es repetissin, segur que CDC o ERC tindrien grup propi encara que no complissin els requisits, com ara... igual que el PNB seu al davant...”. Domènech hi afegeix un altre argument: “CDC continua dient al PP com i què ha de fer... no està per la desconnexió? Llavors, per què dóna lliçons? Per un clixé que funciona així... i no nego pas l'enfrontament institucional [evidenciat aquests dies, després d'aquesta conversa, per la difusió de les martingales del ministre de l'Interior i candidat del PP, Jorge Fernández Díaz], només constato quines coses passen a Madrid”, rebla.

Sobiranies compartides

Domènech no desisteix de bastir ponts amb els independentistes. “Els he estès sempre; de fet, la concepció que una nació necessita un estat és comprensible per a tothom; el problema és el concepte d'aquest estat... Nosaltres defensem la sobirania de Catalunya dins d'un marc de reconeixement de la sobirania d'altres pobles, com Euskadi i Galícia, i aquesta proposta, ja ho entenc, és d'encaix amb Espanya.” En tot cas, sigui quina sigui la proposta de cadascú, el compromís d'ECP és que els catalans puguin votar-la. I, en aquest cas, què votaria Domènech? “La meva tradició ve del catalanisme d'esquerres, de Pi i Margall, de Valentí Almirall, de Companys, perquè ERC no era pas independentista, va fer-se'n als anys 90... I aquesta tradició parteix de la idea de la creació de la sobirania de Catalunya des de baix i del reconeixement de les sobiranies compartides. Jo votaria per aquesta opció.”

L'eix social és l'eix clau d'ECP. Durant tota la campanya, Domènech no s'ha cansat d'afirmar que “no hi ha emancipació nacional sense emancipació social”. Per això mostra els seus dubtes que aquesta línia sigui majoritària en l'independentisme actual, en què també té el seu espai el tenim pressa. “Hi ha una part de l'independentisme que és molt lliberal i que, per tant, difícilment compartirà la idea de l'emancipació social. És aquesta idea de fons que primer farem la independència i després ja parlarem de la resta”.

El líder d'ECP defensa que “actualment el debat que es viu dintre de l'independentisme és entre esquerra i dreta, el debat sobre l'augment de l'IRPF a les rendes més altes, la recuperació dels impostos de patrimoni o successions, el manteniment dels concerts a les escoles de l'Opus... en tots aquests debats veiem JxSí votant amb el PP”, i “no tinc clar que aquells mateixos que diuen que primer la independència i després la qüestió social, un cop assolida la primera, s'hi posessin”.

En els darrers dies, ha pres rellevància de nou el referèndum unilateral d'independència. Domènech, després de recordar que aquesta opció no és nova, es nega a valorar-la. “No tenim prou informació”, sentencia. “Hauríem de saber més coses. Per l'ANC, significa que el full de ruta s'ha acabat; per CDC, no ho sabem; ERC n'ha fet un tema electoral, jo penso que més per enganxar votants de la CUP que per a res més, però quan el Rufián diu que és bo perquè així enganxarem els comuns...”. “No l'estic menystenint, però ens cal aclarir coses en un moment que els dirigents del govern s'han erigit en dirigents del procés i no saps qui es qui... i sembla que no es vol aclarir fins al setembre... i si és així, no és just que se'ns demani a nosaltres que ens aclarim mentre que ells no ho estan fent.”

Domènech és contundent en un altre aspecte: si hi ha govern, ell assumirà alguna responsabilitat. “Hi haurà cares catalanes en primera línia”, defensa. Riu quan se li recorda que Iglesias el vol de ministre de Plurinacionalitat. “Iñigo Errejón, un madrileny que parla català, és l'ideal... però si cal seré jo... la responsabilitat ja l'assumiré.”

Un indret de connexió al barri

Xavier Domènech va arribar a l'Eixample després d'haver de marxar del Poblenou per la bombolla generada pel Fòrum 2004. Va passar per Gràcia, pel Gòtic... i va acabar a l'Eixample, “un barri més anònim”. Cada dia anava a la piscina, i cercant un lloc per esmorzar va trobar la Bodega Sant Miquel. Li'n va agradar la decoració, la música ambient i, és clar, el menjar. I en guarda un grat record perquè va ser una manera d'anar-se introduint al barri.