Catalunya i 'Grexit'

La Vanguardia en català | 24/07/2015 - 00:00h


Josep Oliver Alonso


En aquests dramàtics dies que estan redefinint Europa, el que ha esdevingut amb Grècia ofereix múltiples lectures. La setmana passada advertia que l'amenaça germànica sobre el Grexit era un avís per a navegants, per a tots els temptats a forçar les regles de la unió monetària i econòmica en benefici propi. Per això, no és estrany que el president del Consell, Donald Tusk, airegés la seva preocupació pel contagi polític que la situació grega podia portar. I n'hi havia per a això i per a molt més.

No és casual que el campió de Grècia fos França, defensant una visió més relaxada de les normes de la UEM, en la qual la transferència de recursos entre països sigui més fàcil. França té a casa un acèrrim enemic de l'euro, el partit de Le Pen, i Hollande intenta posar-li límit. També a Itàlia se'n fan, de bolets, amb la debilitada posició de Renzi davant la re-emergència de Beppe Grillo i les seves demandes de referèndum per decidir sobre la pertinença a l'euro. Sumeu-hi les posicions antieuropees del Partit per la Llibertat a Holanda, les dels Veritables Finlandesos o del Partit Popular Danès, i de moviments similars a Polònia i altres països de l'Est. Afegiu-hi que més del 50% dels alemanys consideren que el Grexit era, i continua sent, la millor opció. I, finalment, poseu-hi també el Brexit , la possible sortida de la Gran Bretanya. L'angoixa del president Tusk és més que explicable.

En suma, si hi ha una característica que defineixi avui el projecte europeu és el de profunda crisi d'identitat, generada per la recessió i les tensions que provoca entre indignats del sud i del nord. A més, el que està amenaçat no és només la supervivència de l'euro, tal com l'hem conegut. La que es troba en un encreuament de camins és la idea mateixa d'una Europa unida. I, per tant, els riscos que es perfilen en l'horitzó, tot i que encara reduïts, són de ruptura i de retorn delsestats-nació.

Per això, l'acord sobre Grècia i la crisi que ha provocat tenen una inevitable lectura catalana. Perquè la decisió d'avançar cap a la independència es pren en aquest context, probablement el més delicat de la construcció europea de les últimes dècades. No sembla raonable pensar que aquesta Europa nostra acceptarà la independència de Catalunya amb els braços oberts. Hi ha massa problemes per resoldre, i d'existencials, sobre la taula. I la dura resolució del cas grec, parcial perquè caldrà veure en què queda tot, és una mostra de per on poden anar les coses a partir d'ara.

No hi ha pitjor guia per a l'acció que l'autoengany, o la seva més explícita variant, l'autosuficiència. Si la independència és el que vol la majoria de catalans, caldrà gestionar-la. Però no basem les nostres decisions en l'errònia creença que Europa ens rebrà amb els braços oberts. I que ens facilitarà l'anomenada desconnexió. No serà així. Preneu-ne nota.