Esperant els intel·lectuals

La Vanguardia en català | 24/07/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


Més d'un 70% dels ciutadans de Catalunya defensen de manera sostinguda des de fa anys que el futur de la relació amb Espanya s'ha de decidiren un referèndum legal, democràtic i vinculant; així ho manifesten en les enquestes i en les successives convocatòries electorals. Un percentatge similarde catalans expressen la seva insatisfacció amb l'statu quo i la voluntat d'anar més enllà, per la via d'ampliar la capacitat d'autogovern o apostant directament per la independència.

La suma dels dos corrents majoritaris podia haver donat una força imbatible als partits que representaven el cata­lanisme, i alguns vam reclamar reiteradament un pacte de lleialtat recíproca entre independentistes, federalistes i partidaris de la confederació. Per aconseguir imposar un referèndum ambtotes les garanties i, després, per donar-se suport mútuament un cop els ciutadans de Catalunya haguessin decidit a qui feien costat. No era tan difícil i era una manera de garantir que els dos blocs es modulaven mútuament. Però ni uns ni altres no van voler.

Va ser una decisió incomprensible i poc intel·ligent. Ara ja és tard: si el 27-S guanyen els independentistes hauran d'intentar tirar endavant tot sols el seu projecte, sense el suport dels qui defensen la sobirania de Catalunya però encara volen negociar. Si guanyen els ­federalistes o els confederalistes no tindran el suport de l'independen­tisme i hauran d'afrontar sols la negociació amb Madrid, que d'aquesta manera naixerà condemnada al fracàs. Els ciutadans teníem dret a esperar un esforç més gran per tal de garantir que el futur transités pels camins més segurs, que només la força de la unitat podia garantir. Sense suports externs, els guanyadors s'enfrontaran a escenaris dificilíssims. I les dificultats afegides les pagarem els ciutadans.

Per aquesta raó m'ha sorprès la bel·ligerància intel·lectual contra les pro­postes d'unitat i de pacte. Perquè els mateixos que no paren d'elogiar la ­unitat política en els escenaris inter­nacionals aquí n'han fet burla o l'han considerat ­antidemocràtica. Sorprenent i dece­bedor. Que preguntin als qui ­pateixen més durament la crisi si no haurien ­volgut un pacte excepcional que hauria permès prendre decisions radicals en favor d'un escenari més just.

Ara tot costarà més. Arriba l'hora de les actituds individuals, que seran responsabilitat de cadascun de nosaltres i que no podran justificar-se en l'evolució general dels fets. Ja no hi haurà contencions i modulacions col·lectives i el to del debat es representarà en bona mesura en el paper de periodistes, politòlegs i intel·lectuals. Veurem si estan a l'altura, i si mantenen les promeses. Molts han escrit i predicat que si l'independentisme guanyava unes eleccions exigirien que Catalunya es pogués expressar en un ­referèndum.

Arriba l'hora de la llibertat de criteri, de la defensa insubornable de les conviccions, de la pedagogia i l'intent de convèncer la majoria. Però també l'hora del veredicte democràtic que caldrà respectar (adequant en tot cas la nostra pròpia lluita a l'interès general i a la via que els ciutadans hauran escollit). Arriba l'hora de fomentar el debat rigorós i en concòrdia, però també la de preparar el país pel respecte escrupolós a les voluntats majoritàries. Però les actituds que haurien de semblar òbvies no estan garantides.

També arriba l'hora de deixar al marge preteses superioritats morals: la dels mitjans de comunicació catalans que alimenten els tòpics d'un poble català més just, més noble i més culte, però també la d'uns mitjans de Madrid que creuen interpretar la voluntat superior d'uns déus que els haurien nomenat en exclusiva representants de la història i propietaris del destí col·lectiu; cal superar la pretesa superioritat moral del poble català que alguns prediquen, però també la de molts intel·lectuals, sobretot procedents de l'esquerra més convencional, que es consideren per sobre del conjunt dels ciutadans i els neguen el dret a actuar com a majors d'edat.

En les properes setmanes ens hauríem de convertir tots en veus de la consciència, en corcons , en impulsors de la llibertat individual. Però també en garants insubornables de la voluntat majoritària dels ciutadans. No m'hauria imaginat mai que un dia escriuria això dirigit a mi mateix i a tots els amics periodistes, politòlegs i intel·lectuals: la defensa de la llibertat i els drets de les persones constitueix un compromís inalterable; també quan els ciutadans decideixen majoritàriament optar per unes opcions que no compartim. Defensar les aspiracions dels altres quan coincideixen amb les nostres o són minoritàries i no es poden realitzar és fàcil; el respecte als altres quan s'imposen en contra de les nostres pròpies aspiracions és molt més difícil.

Si les llistes partidàries d'un nou pacte amb Espanya guanyen les eleccions, aparcaré el meu escepticisme i faré humilment el possible perquè els seus representants arribin a Madrid enfortits per representar dignament el poble català. Però si guanyen les llistes independentistes, espero que d'altres facin el mateix esforç per facilitar-los el camí, ni que sigui amb l'esperança d'arrancar un referèndum legal, pactat, avalat internacionalment, democràtic i vinculant. No puc, ni vull, imaginar-me que els amics intel·lectuals que hagin votat altres opcions neguessin el recorregut i giressin l'esquena a una opció col·lectiva decidida majoritàriament i en llibertat.