Els discursos de la por

La Vanguardia en català | 24/07/2015 - 00:00h


Sergi Pàmies


Si tingués un grup de música punk li diria El Conjunto de los Españoles. Hi penso cada vegada que, per parlar d'un impossible Estat plurinacional, algun polític (de Mariano Rajoy a Pedro Sánchez passant per Soraya Saenz de Santamaría o Albert Rivera) s'escuda en la figura totèmica del "conjunto de los españoles". Tindríem un repertori de cançons nihilistes i, al final d'un únic concert, ens tallaríem les venes amb carnets d'identitat convenientment afilats i caducats. En comptes d'adonar-se que l'estricte immobilisme constitucionalista ha deixat de ser constitucional, els garants dels drets reiteradament profanats "del conjunto de los españoles" s'obstinen a reforçar la fiscalització jurídica convertida, en boca de segons qui, en amenaça.

Contra això, el sobiranisme reacciona aplicant un altre protocol. És un protocol amb molta litúrgia de la fe, la il·lusió i el respecte però que, aquestes últimes setmanes, ha abandonat el to d'autoajuda per manifestar-se amb un èmfasi maximalista i intimidador. Per exemple: la declaració del president Artur Mas que no votar sí a tot és anar contra Catalunya. Per no caure en les trampes de la simplificació manipuladora, convé no treure de context la declaració. Tot i això, són afirmacions que s'acostumen a fer en nom "d'una majoria de catalans", que és l'expressió que més s'acosta, salvant unes distàncies asimètriques, a "El conjunto de los españoles".

¿Hi ha catalans que el 27-S no votaran la llista única sobiranista i que no ho faran per anar contra Catalunya sinó per una barreja de convicció, respecte i fidelitats sentimentals ? ¿Hi ha catalans que el 27-S no votaran la llista única sobiranista perquè no es refien del criteri de composició d'una llista que ha creat el miratge de l'excepcionalitat per poder-se justificar amb el pretext de l'excepcionalitat? Probablement. Però com que no combreguen ni amb la fossilització induïda del concepte "el conjunto de los españoles" ni amb el voluntarisme reduccionista d'"una majoria de catalans", els toca viure en uns llimbs que, per desgràcia, no els eximeixen de pagar impostos i finançar els altaveus més vergonyosament públics i de propaganda d'un debat que, a mesura que els terminis expiren, s'enverina més i més. ¿Que aquest punt de vista afavoreix el discurs de la por? En temps de ­tantes reivindicacions, ¿per què no s'ha de poder reivindicar el dret que ens faci por constatar com s'instrumentalitzen sentiments i conviccions? Posats a repartir legitimitats democràtiques, siguem rigorosos. Hi ha espanyols que, emparats per la legitimitat literal de les lleis actuals del país, es neguen a fer res per defensar els drets "del conjunto de los españoles". Hi ha catalans que, emparats per la legitimitat de la desobediència, per l'atipament causat per dècades de menyspreu i pel dret a la discrepància, es volen separar pacíficament d'Espanya. I hi ha catalans i espanyols que, atrinxerats en una ­legítima, inofensiva i perplexa capacitat d'observació, tenim por.