Nació?

La Vanguardia en català | 24/08/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Ros, alt i altiu, Cèsar era fill d'Alexandre VI, el segon pontífex que va donar la casa valenciana dels Borja (o Borgia), originaris d'Aragó, senyors de Xàtiva. És sabut que Alexandre escrivia en català al seu fill Cèsar, bisbe de Navarra als 16 anys, cardenal de València als 17, assassí del seu germà, elogiat per Maquiavel, general dels exèrcits vaticans, amic de Leonardo, empresonat pel papa Juli II, pròfug i soldat de fortuna per Castella i Navarra on va morir, lluitant, als 32 anys. Cada vida d'un Borja és una novel·la. ¿Com és que al segle XV hi ha tants valencians novel·lables protagonitzant aventures estel·lars?

Del segle XV literari, n'acostumem a dir "l'edat d'or catalana", però els grans noms són tots valencians: Au­siàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella. Al segle XV, hi havia eufòria econòmica a València. Una eufòria amb contrast: Catalunya baixava pel tobogan. Guerra dels Remences, conflicte entre la Busca i la Biga, Guerra Civil del Joan II, pesta, fam, misèria, mort. Catalunya perd tota l'energia que li havia permès dirigir la corona d'Aragó i marinejar exitosament pel Mediterrani. Barcelona baixa fins als 30.000 habitants i València arriba als 90.000. La noblesa valenciana té gustos moderns, és viatjada, aficionada als luxes, als amors cortesans, als parlaments retòrics. Amb humor brillant i desacomplexat descriu El Tirant lo Blanc aquestes passions. Alfons el Magnànim viu a Nàpols, ciutat que acaba de conquerir. Ha deixat la seva esposa Maria de Castella, a Barcelona. Mentre la reina es corseca resant avema­ries amb les monges de Pedralbes, el rei procura ser tan refinat com els Mèdici i busca la companyia de músics, joiers i poetes. El regne de València és petit i els nobles més ambiciosos, com els Borja, segueixen les petjades del monarca: Itàlia. Ni hi pensen, en Barcelona. Els escriptors ja no imiten la vella prosa cancelleresca. S'inventen un estil nou, exagerant la moda llatinista. En diran "valenciana prosa".

D'aquí neix un equívoc que els valencians de color blau han manipulat durant dècades (confonent, amb propòsit fratricida, un estil literari amb una llengua). Un equívoc que els catalans han volgut fumigar amb arguments d'alta filologia. Alta psicologia és el que convenia! Hi ha líders catalanistes de València que han actuat com a carters del discurs romàntic català. Lògicament, a València, això fa saltar els ploms. Que el nacionalisme romàntic català és ben viu, i de pura arrel herderiana, ho va deixar clar, a la Universitat de Prada, el conseller català Germà Gordó. A la manera dels romàntics alemanys, va descriure la nació catalana com el territori de la llengua. No sé si això ajudarà l'independentisme a guanyar les eleccions, però ha fet un flac favor a la llengua comuna i als intents de reconciliació lingüística que impulsen des de la Generalitat valenciana Ximo Puig i Mònica Oltra.