EL TAULER POLÍTIC CATALÀ

Josep Martí Blanch

JOSEP MARTÍ BLANCH

Periodista

Ada Colau i el 'putaramonisme'

L'alcaldessa se suma aquest any als actes de la Diada perquè té una guerra per guanyar a Esquerra

Ada Colau i el 'putaramonisme'

RICARD CUGAT

 


DIMECRES, 24 D'AGOST DEL 2016

Ada Colau i el 'putaramonisme'

L'independentisme (una part) va encendre ahir la metxa d'una 'mascletà' per celebrar que Ada Colau hagi anunciat que probablement assistirà, a diferència de l'any passat, als actes reivindicatius de la pròxima Diada. Van córrer missatges de WhatsApp d'anada i tornada entre mandrosos telèfons mòbils d'agost repartits per platges i muntanyes per celebrar que l'estratègia de seducció dels sobiranistes cap al flanc dels comuns ha causat efecte i que l'anhelat eixamplament de la base social de l'independentisme ja està més a prop. ¿Per què, si no, havia d'assistir l'alcaldessa de la capital de Catalunya a actes pensats per donar la benvinguda a una nova república que els més optimistes ja toquen amb els dits si no és, precisament, per sumar-se a l'eixam de mans disposades a donar un cop de mà en el part?

Enrere quedaran, és clar, les desavinences de les últimes campanyes electorals amb ERC, l'obsessió de bona part de comuns i podemistes de situar el sobiranisme com un cos estrany inoculat per la burgesia en els ambients més populars, la definició del procés com una simple excusa per tapar retallades i corrupció, o l'elecció de pregoners de la Mercè marcadament hostils a tot el que faci olor de nacionalisme català (sobre aquest últim punt m'afegeixo als que consideren ridícules les crítiques i la sobreactuació d'alguns -massa- sobiranistes per aquesta decisió).

Sí, amics; si la lideressa (amb el permís d'Esperanza Aguirre, que va ostentar aquesta denominació en els seus temps) està disposada a buscar aixopluc entre esteladesel pròxim 11-S i obre un front dialèctic pujat de to amb els seus camarades Coscubiela, Rabell i companyia; cap problema.

Netegin els vidres de les finestres, treguin la pols de les alfombres i preparin el millor dels guisats, que la filla pròdiga truca a la porta i res té a veure amb aquesta visita que els comuns ja hagin decidit que el 2017 estrenaran partit polític amb la mirada posada en el Parlament i la presidència de la Generalitat.

Hi ha qui confon una cançó amb un concert o una tapa d'olives amb un dinar. Ada Colau, en canvi, sap el que és cada cosa i el que no sap ho aprèn o ho intenta. Aquesta és una diferència substancial entre l'alcaldessa i altres actors polítics entossudits a mantenir-se, no solament lliures de nous coneixements, sinó també d'oblidar-se dels ja adquirits o innats, entre ells que sense control del temps i una certa ambigüitat i paleta de grisos no hi ha cap mena de política.

Colau s'explica a si mateixa com una activista arribada sorprenentment a alcaldessa, que descobreix la complexitat de la 'realpolitik' una vegada asseguda a la butaca que presideix els plens. Ser una ciutadana normal convertida en alcaldessa com sense voler-ho i d'un dia per l'altre li serveix per de tot una mica. Necessitem rodatge, ve a dir. I aquí és on surt aquesta bona part de la ciutadania presta a la paciència i a jutjar la seva tasca amb la magnanimitat amb què un professor avalua un alumne estranger que no domina del tot la llengua en què s'imparteixen les classes, igual que Colau, només suposadament, no domina la política.

¡I un bé negre! Perquè la veritat és que la líder de Barcelona en Comú és, en aquests moments, amb bona part dels seus apòstols, l'especimen més polític de tots els que poblen l'orla institucional catalana. I que s'entengui això com un piropo, ja que a la política s'hi va a a fer política, malgrat que sigui formalment renegant-ne en els discursos perquè les circumstàncies -¡polítiques, és clar!- així ho aconsellen.

I és des de l'angle menys romàntic de la política (¿què em convé fer per manar, per manar més i per seguir manant?) des del qual s'han d'entendre tots els seus gestos, incloent-hi els que tenen a veure amb el sobiranisme. Cal afegir-hi aquí, per descomptat, les seves conviccions, que en té, com en tenen tots els polítics (gairebé tots seria més exacte).

Colau se suma a una Diada tan exigent perquè a Catalunya cap parcel·la política pot donar gaires fruits i d'una manera continuada si no s'ancora amb una certa credibilitat en el catalanisme i ella té una guerra que guanyar a ERC. Però no s'enganyin els independentistes que cada dia trien la roba més sexi per seduir els comunsNo han convençut ningú. Passa, simplement, que la Catalunya del peix al cove i la puta i la ramoneta segueix existint i que Colau creu que és la majoritària i surt a buscar-la. Per a això, unes quantesestelades de tant en tant onejant per sobre del seu cap són necessàries i també suficients.

El 'putaramonisme' de Colau donarà molta guerra perquè el problema potser no és la seva pràctica, sinó el grau de credibilitat de qui aspira a exercir-lo.