Una setmana decisiva

SOTA el lema “ Marató per la democràcia”, l’ ANC i Òmnium Cultural convoquen a les 11 hores d’avui manifestacions davant els ajuntaments catalans. S’espera que seran massives. Aquesta convocatòria té per objecte mantenir el clima de mobilització popular quan falta una setmana per al referèndum previst de l’1- O. Una mobilització que cobra una rellevància especial després dels esdeveniments dels últims dies, des de l’entrada, dimecres, de la Guàrdia Civil a diverses conselleries de la Generalitat, fins a la sorprenent decisió adoptada ahir pel fiscal superior del TSJC d’ordenar als Mossos que es posin a les ordres del Govern de Madrid. Òbviament, no és fàcil mantenir la protesta en el punt àlgid dia rere dia. Les concentracions convocades aquests últims dies han tingut un seguiment multitudinari tot i que no s’han revestit encara del caràcter de mobilització permanent que pretenien els convocants. Per a la majoria dels ciutadans que no consagren la seva vida a l’activisme és difícil entregar-se de manera contínua a la causa.

Gairebé ningú a Barcelona ni a Madrid no s’atreveix encara a vaticinar quin serà el final d’un conflicte que s’ha agreujat extraordinàriament en les últimes hores. Però després dels fets d’aquesta setmana és notori, i així ho han reconegut líders independentistes, que el referèndum de l’1- O no es podrà fer com a tal. La logística s’ha vist seriosament perjudicada. També per la confiscació de prop de deu milions de paperetes. I no es descarta que les urnes siguin requisades aviat. Així les coses, l’1- O, que els sobiranistes no van voler mai presentar com una reedició del 9- N, va camí d’acabar reduït a una gran manifestació.

Les autoritats estatals tampoc no s’acosten a l’1- O en el seu millor moment. Les contundents intervencions de dimecres van omplir de sorra els engranatges de l’1- O. Però a un cost elevat: el setge a les institucions catalanes, les ­detencions d’alts càrrecs i la qualificació com a delicte de sedició dels incidents esdevinguts davant d’Economia han augmentat la bretxa amb el bàndol independentista, però també amb sectors de la societat catalana que reclamen des de fa temps una sortida dialogada al conflicte. La decisió molt discutible de la Fiscalia del TSJC de posar en mans d’un coronel de la Guàrdia Civil el control dels Mossos – de debò correspon a un fiscal adoptar una decisió d’aquesta envergadura?– és un pas més en aquesta esca­lada de tensió amb conseqüències imprevisibles.

Per descomptat, l’ Estat pot perseverar en la seva manera d’aplicar la llei, més inflexible que subtil. Però com més lluny vagi per aquest camí, més pot alimentar l’incendi que diu que vol apagar. Ni el Govern de Rajoy ni el Govern de Puigdemont no han brillat per la seva fi­nezza. Més aviat al contrari. Tenen, per tant, molt marge de millora, encara que és altament improbable que assistim a un canvi de rumb rellevant en les pròximes hores. Esperem dels líders espanyols molta més cintura de la que han exhibit. Esperem dels líders sobiranistes que assumeixin que el seu desafiament al marge de la llei acosta els catalans a una situació extremadament perillosa. Uns i altres insisteixen que no hi ha res a negociar fins passat l’1- O. Encara que és difícil sostreure’s de la sensació que clamem al desert, nosaltres no ens resignem a veure-ho així. Les coses canvien. Fins fa poc, els dos bàndols confiaven que arribarien a la data reforçats, ja que no pels encerts propis sí almenys pels errors del rival. Doncs bé, és evident que s’equivocaven. A ulls d’una majoria ciutadana, ja molt preocupada pels efectes negatius del procés, guanyarà respecte qui primer faci un pas en la direcció adequada. És a dir, qui exhibeixi autèntic coratge i obri d’una vegada la via del diàleg.