Emancipats tots

Els escorcolls i detencions de dimecres van ser tan previsibles en termes judicials com contraproduents en termes polítics. La manera com es van practicar ha molestat amplis sectors de la societat catalana. Als manifestants que van envoltar la Conselleria d’ Economia els van irritar molt, esclar. Però també a molts altres que no van baixar al carrer. Per exemple, als que a la zona alta de Barcelona es van afegir a la cassolada de protesta. O al públic del Liceu que va cantar dempeus Els segadors; no es veia tant enrenou al teatre des que Bieito va estrenar Un amb detalls escatològics i sodomites.

La idea de l’emancipació ha guanyat segurament adeptes a Catalunya per l’episodi correctiu de dimecres, vist com a humiliant per a les institucions d’aquí. El català, a més de treballador i industriós, és molt sentit. Això el du a rebel·lar-se davant el que creu injust o ofensiu, de vegades amb mesura, de vegades amb no gaire. Pot entendre que s’investigui un polític per desobediència, prevaricació o malversació. Però això d’enviar a la Guàrdia Civil a les conselleries perquè les escorcolli i detingui funcionaris, per molt conxorxats que estiguin amb Junqueras, no sol agradar-li. El que s’ha aconseguit mentre es tractava de desarmar la logística del referèndum ha estat fer pujar la marea emancipadora.

Aquesta marea semblarà a alguns un bon lubricant per a la màquina independentista. Però reflecteix un altre fenomen, ja força reiterat a Catalunya, que anuncia una societat desfibrada. Segueixen uns exemples. El PDECat, aliant-se al costat d’ERC amb els antisistema de la CUP, es va emancipar de bona part del que havia estat el seu electorat natural, sumit en l’orfandat. Ja fa temps que les entitats sobiranistes nascudes per donar suport als partits nacionalistes se’n van emancipar (amb el seu ple consentiment, ja que els van cedir la iniciativa). El comitè a l’ombra que pilota les estratègies del Govern és un cas de llibre d’emancipació de qualsevol control públic. No s’ha de descartar que els manifestants que aquests dies ocupen la ciutat acabin emancipant-se de les entitats que els convoquen. En fi, si m’ho ­permeteu, fins i tot jo em sento víctima d’una doble eman­cipació: la que han exercit el Govern espanyol i el català, deixant-me penjat dia sí dia també.

L’emancipació –l’alliberament d’una dependència– és una pràctica que s’encomana i no s’acaba mai. És un concepte suggeridor, juvenil, associat a la llibertat i les expectatives felices. Però presenta alguns inconvenients. Sol desafiar l’ordre convivencial i fins i tot la llei. Va deixant darrere seu molta gent abandonada. Va atomitzant i desestructurant la societat. Va allunyant –ai!– la possibilitat de regir-la amb normes consensuades per tots. I, a tall de cirereta, fomenta la falsa il·lusió que en aquest món enfrontat a urgències globals és possible ser realment independent.