Els mercats i la crisi d’Estat

Des de l’última Diada, fa tot just una dotzena de dies, la prima de risc del deute espanyol ha baixat quatre punts. En aquesta última setmana, tan agitada, n’ha pujat un tan sols. Calma que contrasta amb el que ha passat en la vida política espanyola i catalana. A falta d’alternatives millors, la prima de risc és un possible indicador per intuir l’opinió, o els temors, d’inversors i mercats davant la crisi d’ Estat que viu Espanya a compte de la qüestió catalana. És una espècie de lectura paral·lela dels esdeveniments polítics amb un sismògraf del risc segons el judici dels inversors. Encara que sempre amb cautela, ja que a més de tenir present el comportament gregari dels que controlen els diners, s’ha de recordar que el Banc Central Europeu continua comprant deute i, per tant, domesticant els tipus que paguen els estats quan s’endeuten.

A molts analistes els agrada comparar l’evolució de la prima espanyola i la italiana, buscant descobrir alguna diferència en la situació respectiva. Poques pistes per aquesta via. Per als mateixos lapses de temps, de la Diada a divendres passat, on l’espanyola va baixar quatre punts, la italiana en va pujar vuit. Durant aquesta última setmana, els títols italians van pagar dos punts més, contra la caiguda d’un punt dels espanyols.

Com interpretar el descens de l’índex que expressa el sobrecost d’interès que el deute espanyol paga respecte a la de referència, la d’ Alemanya, malgrat l’agreujament de la crisi de l’ Estat?

La resposta governamental continua pràcticament invariable i és coneguda a través de les declaracions de Luis de Guindos, el ministre d’Economia: els mercats no es creen la hipòtesi de la independència, més enllà d’establir una simple cautela que el Tresor espanyol xifra en uns 7 punts del total de la prima de risc (que divendres passat va tancar a 117 punts bàsics) i confien en una economia que creix per sobre del 3%. De fet, Economia espera, encara que potser amb menys seguretat que fa quinze dies, que dues agències de qualificació de deute pugin la nota espanyola.

Mariano Rajoy amb Carles Puigdemont a la Moncloa (Dani Duch)

De tota manera, aquesta apreciació es pot complementar des d’una altra perspectiva. Els inversors consideren que les accions repressives del Govern de Mariano Rajoy, a cavall dels implacables engranatges de l’ Estat –començant pel Tribunal Constitucional, passant pel BOE i acabant amb els jutges i la policia– per impedir el referèndum de l’1 d’octubre i una possible declaració d’independència de Catalunya, estan sent prou contundents com per impedir qualsevol d’aquests dos escenaris i, per tant, no tindran motius per preocupar-se a curt termini. Els mercats, pendents sempre que el pagament dels deutes no quedi en dubte i es duguin a terme sense sobresalts, estarien premiant amb una prima de risc estable la mà dura de Rajoy, al capdavant de l’aparell policial i judicial. És una confirmació de les seves pròpies anàlisis prèvies, encara que esclar, sempre dit de forma menys explícita.

És obvi que la reacció dels diners seria molt diferent en el cas que la situació es compliqués més i l’ Estat no projectés la seguretat que podrà imposar la seva política d’unitat. D’aquí la importància del control del carrer que es dirimeix aquests dies. Una perspectiva de ruptura agitaria els animal dels inversors i molt probablement els interessos del deute es dispararien. El deute públic espanyol és del 100% del que l’economia produeix en un any (PIB) i qualsevol circumstància greu que posi en qüestió el seu reembors regular tindria efectes devastadors.

D’aquesta constatació, alguns analistes independentistes extreuen la conclusió que, per evitar aquest escenari apocalíptic, l’ Estat es veuria obligat a acceptar una negociació amb Catalunya per organitzar el repartiment d’aquests compromisos de pagament de manera tranquil·litzadora per als mercats.

Aquests, en canvi, semblen inclinar-se a favor de la interpretació que la perspectiva d’un Estat sense Catalunya el deixaria en una situació d’una fragilitat financera que l’obliga a fer tot el possible per evitar aquesta sortida. És a dir, que s’allunyarà al màxim d’una negociació que tingui com a perspectiva final la independència. I el que ha passat en aquests dies de setembre seria la primera mostra d’aquesta determinació. Els mercats, de moment, compren aquesta anàlisi, encara que amb la idea que al final canviessin les relacions econòmiques de Catalunya amb Espanya, sense arribar a la independència.

I d’Europa què? L’actual crisi de l’ Estat no ha estat mai exclusivament un afer intern espanyol. La gran recessió i la resposta espanyola i catalana, però també europea, a aquesta tenen molt a veure amb el canvi en l’opinió pública. Des dels dos camps s’insisteix que el continent acabarà estant al costat seu. En el cas del Govern de Madrid s’exhibeix el suport comunitari a l’ordre constitucional; des de la Generalitat es replica que Brussel·les acabaria reconeixent per la via dels fets un Estat català.

Però Europa ja està, de fet, intervenint, encara que de manera indirecta, per la via dels tipus d’interès negatius del BCE. Un regal de milers de milions per a un país tan endeutat com Espanya i base de l’actual recuperació de l’activitat. Rajoy hauria de tenir en compte que aquesta generosa política europea té els dies comptats.