Alliberar-se

El que està passant a Catalunya –tant si se l’anomena o considera sedició o procés d’independència– no és altra cosa que l’alliberament col·lectiu de 40 anys de dictadura franquista i 40 més de convivència amb els pitjors trets de l’espanyolisme. Un espanyolisme que s’escuda en la unitat d’Espanya per tal de mantenir els principis d’una transició lloada i preuada com a pacífica i modèlica per amagar la realitat de la continuïtat de les elits, la pervivència dels procediments no democràtics i la corrupció i , especialment, per invisibilitzar la terra tirada damunt dels morts i represaliats del règim.

El discurs de la gran transició democràtica feta a Espanya ha aconseguit ser dominant i gairebé únic a l’amarar plàcidament el pensament de l’esquerra espanyola que s’ha mostrat i segueix mostrant-se amb molt poca capacitat de posicionament crític i menys, encara, capacitat transformadora. Només cal veure la seva impassibilitat –o com a molt incomoditat, quan no lloa– davant els esdeveniments d’aquests dies a Catalunya.

Espanya té un problema territorial. Sempre l’ha tingut i mai l’ha volgut reconèixer tot i que es fa més que evident de manera continuada i en un degotall impagable de petites coses –que acostumen a ser altament significatives– com la dels diputats del PP al Congrés dient als diputats catalans que no tornessin. Ells el tenen i la resta de nacionalitats de l’Estat el patim, amb desigualtats de tracte públiques i notòries, de fet fins i tot per llei, en positiu o en negatiu. Depèn del cas.

Però aquesta no és la qüestió, el problema de fons, el primordial, és que a Espanya no es podrà construir mai una democràcia si només hi posa limitacions creant realitats sagrades inamovibles i, per tant, per sobre de la llei.

A Catalunya estem preparats per fer la transició de debò. La ciutadania ha empès els poders polítics catalans a fer el pas a construir una democràcia real. I això és ­així no només perquè la gent vulgui votar i entengui que aquesta és la seva força i aquest és el seu dret, sinó perquè han perdut la por. Fins i tot tenint-ne –els anys passats i les experiències viscudes individualment o familiarment han deixat una petja molt grossa–, milers i milers de persones de tota edat i condició surten conscients que s’han de canviar els fonaments de l’Estat perquè ens hi va la vida.