Deconstrucció

24/10/2017 00:42

La construcció d’una gran mentida, feta de retalls d’intolerància, ignorància i menyspreu, ha estat l’instrument més eficaç del nacionalisme espanyol per arraconar la causa catalana fins a la zona més fosca del tauler. Creat el mite de la insolidaritat, la radicalitat i la il·legitimitat històrica, qualsevol procés català civilitzat i democràtic queia en un sac de despropòsits que el desarrelava de les causes, demonitzava les raons i deshumanitzava el moviment. Amb dos axiomes que han fonamentat tot el castell argumental: el poble era immadur i estava abduït, i el seny català havia estat absorbit per la rauxa borroka, desapareguda la plàcida i acomodatícia moderació catalana. I així, reduïts els anys de greuges, intents de negociació, propostes, projectes i reclamacions a una simple caricatura secessionista (paraula molt del gust del falangisme històric i del franquisme), no hi havia res per parlar, ni negociar, ni resoldre. La creació de la mentida sobre Catalunya servia per a un únic propòsit: negar la negociació i facilitar la repressió.

Per descomptat, també calia negar els antecedents històrics (llunyans i propers), de manera que tot el que passava acabava de començar, i en l’anàlisi del problema només es parlava de la setmana anterior. Com si no haguessin existit mai les indignitats del PP sobre l’Estatut (aquest que ara diuen defensar), les seves firmes contra Catalunya pels carrers d’Espanya, la seva intolerància amb una altra Espanya que no fos la dominant de pobles i dominadora de llengües. I després, anys de fatiga manifestada als carrers catalans, al Parlament, en els programes electorals, en les divuit peticions per fer una consulta, en el 9-N, en els múltiples avisos que la societat catalana enviava des del món empresarial, l’intel·lectual, el camp, les ciutats, el desafecte montillesc i l’emprenyament julianesc. I en tot aquest argumentari, mai cap culpa del PP, ni del PSOE, ni d’un Estat que nega el dret dels pobles a ser tractats com a iguals.

Si acumulem anys de mentides sobre la causa catalana, si els micròfons del relat espanyol han estat d’una indecència flagrant en propagar-les, si menteixen ministres i líders i opinadors, què podia passar, sinó el que s’anuncia? No hi va haver mai una voluntat d’escoltar Catalunya perquè l’única que batega als despatxos dels poders fàctics de l’Estat és inequívoca: aquí manem nosaltres. I a qui aixeca el cap, li cau a sobre el martell de Thor. Estic convençuda que són molts, al Partit Popular (i al PSOE) els que anhelaven arribar al 155, que es llepaven els morros de pensar-hi, el somiaven en els seus somnis eròtics, l’esperaven des dels temps en què es va crear una Espanya autonòmica amb què no van estar mai còmodes. I ara tenen l’excusa per destruir-ho tot. Per això han criminalitzat fins al deliri la causa catalana: per convertir-la en un enemic per batre, i no en un problema per resoldre.