OPINIÓ
24 novembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

Supremacisme paranoide

TONI BROSA
El supre­ma­cisme és dels que fa segles que miren de des­truir la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes

La inde­pendència de Cata­lu­nya era un pro­jecte polític legítim, pacífic i democràtic, men­tre era mino­ri­tari. Ara, amb majo­ria par­la­mentària i a tocar de la majo­ria social, és una amenaça real i l’esforç per cri­mi­na­lit­zar-lo és diari. De pacífic ha pas­sat a vio­lent, de democràtic a col­pista i de legítim a supre­ma­cista. Te nas­sos inven­tar-se una violència que només ha exer­cit la poli­cia espa­nyola; té delicte que par­lin de col­pisme aquells que mai han denun­ciat la il·legi­ti­mi­tat del govern de Franco, ni la de la monar­quia borbònica res­tau­rada pel dic­ta­dor; però si hi ha una acu­sació direc­ta­ment ridícula és la de supre­ma­cisme. L’inde­pen­den­tisme no pro­pugna que els cata­lans siguin supe­ri­ors als espa­nyols en res, sim­ple­ment defensa la cre­ació d’un estat català inde­pen­dent, perquè rebutja un Estat espa­nyol que sis­temàtica­ment li ha anat a la con­tra i perquè aspira a fer les coses millor, per exem­ple en la defensa dels drets humans, en la pràctica dels valors de la democràcia, en la més clara sepa­ració de poders, en el rebuig de la monar­quia borbònica i en tan­tes coses més. L’inde­pen­den­tisme és plu­ral i divers des del punt de vista social, econòmic, ètnic, lingüístic i cul­tu­ral i defensa les idees d’igual­tat i justícia social. Jo no hi veig ras­tre de supre­ma­cisme, en tot això. Sí que el veig, en canvi, quan Pablo Casado des­criu la sag­nant con­questa ame­ri­cana com un “fer Espa­nya més gran”; sí que el veig en un minis­tre de Cul­tura anun­ci­ant el seu propòsit d’“españoli­zar” els nens a les esco­les cata­la­nes; el veig en uns poli­cies armats esto­ma­cant de valent ciu­ta­dans pacífics que l’únic que feien era votar; el veig en afir­ma­ci­ons com “Cataluña es algo dema­si­ado pequeño para per­der el tiempo hablando de ella” de la cine­asta Isa­bel Coi­xet; i el veig, i molt nítida­ment, en l’indi­vidu que viu a Cata­lu­nya fa un, cinc, deu o qua­ranta anys i exi­geix que li par­lin en cris­ti­ano o en español, que ve a ser el mateix. Pocs argu­ments han de tenir per anar a triar jus­ta­ment el supre­ma­cisme, que no és dels que inten­ten pre­ser­var una llen­gua, una cul­tura i una iden­ti­tat amb mil anys d’història, sinó dels que fa segles que les neguen, les menys­preen o fan tot el pos­si­ble per des­truir-les.