La serp

¿Que potser dubten de l'enorme corrent que ha impulsat l'anomenat "procés"?

La Vanguardia en català | 24/12/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


El desembarcament de Pablo Iglesias a Catalunya ha caigut damunt l'ànim del sobiranisme com aquell raig d'aigua freda que, de sobte, sense avís ni explicació aparent, es fica per la canonada quan t'estaves dutxant tranquil·lament amb aigua calenta. Tots els columnistes i tertulians sobiranistes han sortit en tromba a criticar els arguments d'Iglesias, a prevenir sobre el seu llenguatge, a defensar l'honor de Catalunya, en general, i de David Fernàndez en particular. No és estupefacció, el que suscita el líder de Podem, és incomoditat i irritació. I vertigen (les enquestes!). No és estrany que Pablo Iglesias hagi estat descrit aquests dies a Catalunya com la nova serp seductora del pecat, l'última reencarnació de Lerroux, el nou Felipe González: un solista fal·laç, el nou profeta de l'etern engany espanyol.

La inseguretat dels irritats crítics catalans de Pablo Iglesias és molt sonora. ¿Que potser ara dubten de l'enorme corrent que ha impulsat l'anomenat "procés"? Dic això perquè, si tan intens és el desig de votar del poble català, si tan enorme és la força social de l'anomenat "procés", si tan irreversible és el camí emprès pel poble català cap a l'Estat propi somiat ¿a què ve tanta preocupació per l'entrada en joc de Pablo Iglesias i el seu maniqueu discurs espanyol de canvi?

Podem és l'intrús que ningú volia convidar al quadre espanyol. Però tampoc és ben rebut al saturadíssim quadre català. Podem s'està apoderant d'una part no menyspreable de vots que el PSC es pensava que li serien fidels per sempre, però frena també l'avenç de Ciutadans. D'altra banda, bloqueja la promesa de penetració metropolitana d'ERC i, en general, competeix de tu a tu amb els tres grans valors que abandera l'independentisme català: la il·lusió, la innocència i el cop de porta. Des del 2012, l'independentisme ha estat abanderant la il·lusió de construir alguna cosa nova i esperançadora que permeti fer oblidar un Estat espanyol que està en mans de partits i institucions incompetents, oxidats i depriments. Podem també fa aquesta promesa: tornar a començar. Pel que fa a la innocència, no és el menys important dels arguments que l'independentisme i Podem comparteixen: tots dos corrents donen per suposat que el mal sempre és exterior al pobre ciutadà espoliat, maltractat, menyspreat. Dir adéu a tot això, donar el gran cop de porta a l'statu quo, és el gran somni que proposen les dues tendències.

¿Però per què els que fa més temps que donen forma al cop de porta ara tenen por d'aquests nous competidors? Potser perquè el sobiranisme va confondre la prostració política del PSC amb la desaparició del seu espai polític. "El PSC és mort -vaig escriure fa anys-, però els deures del PSC estan per fer". Tanta alegria per la mort del PSC per part de CiU i ERC els va impedir de reflexionar sobre l'espai que deixava. No és el sobiranisme qui s'apodera del cadàver del PSC, sinó Podem. El catalanisme és molt fort i s'ha reescalfat, però no abraça el país complet. La complexitat catalana no se simplifica tan fàcilment.