“No subhastarem la llista per l’èxit de les primàries”

FRANCESC ESPIGA - BARCELONA

El procés de les primàries ha com­plert expec­ta­ti­ves?

Ha estat un èxit espec­ta­cu­lar. Tenint en compte que partíem d’unes cir­cumstàncies en què els grans par­tits no només no s’hi han afe­git, sinó que han exer­cit un boi­cot actiu a l’existència d’aques­tes primàries, i les difi­cul­tats de comu­ni­cació per poder expli­car el pro­jecte a la ciu­ta­da­nia, inclo­ent-hi els vos­tres lec­tors, era impre­vi­si­ble el que pas­sa­ria. Sabem que els pro­ces­sos de mobi­lit­zació i par­ti­ci­pació política com aquest acos­tu­men a tenir mol­tes difi­cul­tats de mobi­lit­zació, perquè la gent no veu les con­seqüències de les seves acci­ons o vots. Per tant, que hàgim superat tots els pro­ces­sos de par­ti­ci­pació que s’han fet a Bar­ce­lona amb unes primàries d’aquesta mena, i que ho hàgim fet en aques­tes cir­cumstàncies, és un èxit espa­ter­rant. Som la can­di­da­tura més ava­lada soci­al­ment que hi ha hagut mai en unes muni­ci­pals a Bar­ce­lona. Hem superat les primàries del PSC de fa cinc anys, en què els can­di­dats feien debats a la ràdio, i hem més que doblat la par­ti­ci­pació de les de BComú, per no par­lar dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, que han tin­gut pro­ces­sos en què han par­ti­ci­pat 500 o 600 mili­tants.

La par­ti­ci­pació ha vore­jat les 10.000 per­so­nes quan n’hi havia unes 30.000 d’ins­cri­tes. Aquest deca­latge ja està dins dels mar­ges pre­vis­tos?

I tant. Si mires els pro­ces­sos de par­ti­ci­pació dels par­tits, fins i tot els que els fan per via telemàtica, es veu que aquesta difi­cul­tat és habi­tual. Però això no només passa amb les primàries. Qual­se­vol incre­ment dels clics o de les acci­ons per arri­bar a una acció final sem­pre redu­eix el nom­bre de par­ti­ci­pants. Sabem que hi ha unes 30.000 per­so­nes que estan interes­sa­des a escol­tar el que els hem de dir, i sabem que n’hi ha 10.000 que estan dis­po­sa­des a for­mar part d’un procés de par­ti­ci­pació per crear una llista a Bar­ce­lona que defensi unes deter­mi­na­des posi­ci­ons i que ho relli­gui amb la par­ti­ci­pació popu­lar, que no ofe­reix ningú més.

Per la reacció, més aviat gens com­pla­ent, d’alguns par­tits de l’inde­pen­den­tisme, con­si­dera que han vist aquest procés com una amenaça?

Crec que ho per­ce­ben així, tot i que nosal­tres no estem amenaçant res. El que fem és pro­po­sar un con­junt de coses que ens sem­blen bones i que posen en qüestió els meca­nis­mes, pràcti­ques, cul­tu­res, posi­ci­ons i acti­tuds dels par­tits del casino que a vega­des és la política cata­lana. I no només per la nos­tra potència social o pos­si­bi­li­tat d’ocu­par un espai polític i fer-lo rea­li­tat, sinó també perquè ho fem pro­po­sant unes nor­mes que qüesti­o­nen l’auto­ri­tat de les direc­ci­ons dels par­tits ver­sus els seus mili­tants o elec­to­rat. Per tant, si acon­se­guim gua­nyar la bata­lla cul­tu­ral, i si també acon­se­guim que arreli la idea de fons que estem defen­sant, és a dir, que el camí ha de ser, en el con­text en què ens movem, apro­fun­dir en les for­mes democràtiques per fer més robusta la relació entre el ciu­tadà i el polític, això posarà en qüestió moltíssi­mes coses que pas­sen a Cata­lu­nya, a l’inte­rior dels par­tits i a fora.

De tota manera, el seu és un plan­te­ja­ment que posa molt l’accent en el mètode –les primàries com a sis­tema d’elecció–, però i el relat de ciu­tat?

Les can­di­da­tu­res de primàries són les que més han par­lat de Bar­ce­lona en els últims anys, inclo­ent-hi l’avan­tatge de tres anys que tenen res­pecte a nosal­tres els par­tits amb repre­sen­tació al con­sis­tori. En la cam­pa­nya que hem impul­sat en els últims dos mesos, s’han fet entre 80 i 90 actes per tota la ciu­tat, en els quals s’ha par­lat d’habi­tatge, segu­re­tat, enllu­me­nat, cul­tura... Hem par­lat de tot. I la nos­tra vocació, jus­ta­ment, és aquesta. Tenim una de les mobi­lit­za­ci­ons més impor­tants del con­ti­nent, i ens pro­posàvem donar-hi un tema nou de con­versa, que és què fem amb Bar­ce­lona. Perquè la gent ha demos­trat que té ganes de dir-hi la seva, de par­ti­ci­par en debats i refle­xi­ons col·lec­ti­ves, i a més vol que el seu vot compti per a alguna cosa. El que passa és que par­lar de Bar­ce­lona ha de tenir con­seqüències. El que no pot ser és que reser­vem a la gent la part folklòrica, la part de mobi­lit­zació innòcua, i que reser­vem per a l’espai polític la presa de deci­si­ons de veri­tat. Això s’ha d’aca­bar. La gent hi ha de poder par­ti­ci­par. I ho vol fer. Les primàries demos­tren que, quan tu plan­te­ges una pre­gunta intel·ligent sobre què ha de pas­sar a la vida pública, per exem­ple en una ciu­tat, i poses les urnes, la gent hi va i vota.

Quan vostè va ini­ciar aquest movi­ment, una de les idees clau era que havia de ser­vir per ver­te­brar una can­di­da­tura que aglu­tinés el sobi­ra­nisme. Sem­bla, però, que anem en la direcció contrària, no?

En la con­ferència que vaig fer al Tea­tre Victòria, vaig dir dues coses. La pri­mera és que la llei elec­to­ral, en cas d’unes muni­ci­pals, pre­mia el gua­nya­dor encara que tin­gui majo­ria abso­luta i, a diferència del Par­la­ment, no es repe­tei­xen les elec­ci­ons, sinó que governa el més votat. I això feia acon­se­lla­ble anar junts, perquè, con­cen­trant tot el sobi­ra­nisme, no es podria der­ro­tar aquesta llista. Però, en aque­lla con­ferència, també vam expli­car que la uni­tat té pro­ble­mes. Genera una cul­tura de lle­ial­tat que anul·la la dis­sidència i la plu­ra­li­tat i ens torna a tots més folklòrics, amb tons popu­lis­tes i amb tics auto­ri­ta­ris. La lle­ial­tat als líders passa per sobre de la capa­ci­tat crítica i el debat obert. Com que hem d’anar units, no podem dir res que qüesti­oni això. Les primàries venien a solu­ci­o­nar aquesta para­doxa. Ens per­me­tien anar units, man­te­nint viva la plu­ra­li­tat i incen­ti­vant la dis­sidència, perquè en unes primàries un neces­sita dis­tin­gir-se de l’altre per poder gua­nyar-les.I la llista final repre­senta els espais soci­als que cada can­di­dat és capaç de mobi­lit­zar. Han estat els par­tits els que han deci­dit no afe­gir-s’hi. I han tin­gut tot el temps del món. Els ho hem expli­cat de totes les mane­res pos­si­bles i els hem ofert nego­ci­a­ci­ons ober­tes. Si els grans par­tits s’hi hagues­sin afe­git, el gua­nya­dor seria vir­tu­al­ment el nou alcalde de Bar­ce­lona. I no han vol­gut. I el que no podem per­me­tre és que els par­tits tin­guin poder de vet, que en nom d’una uni­tat, que només la volen si manen ells o direc­ta­ment no la volen, capin les ini­ci­a­ti­ves sor­gi­des de la soci­e­tat. L’únic argu­ment que no és vàlid en democràcia és el de “no t’hi pre­sen­tis, perquè si ho fas hi ha gent que em vota­ria a mi i que pre­fe­rirà votar-te a tu”. A més, les primàries no són només un pro­jecte muni­ci­pa­lista. També són un pro­jecte de país. Són un pro­jecte de trans­for­mació de les mane­res de fer democràcia a Europa i, per tant, ente­nem que som la pri­mera experiència en això. I estem con­vençuts que, si demos­trem que aquest mètode fun­ci­ona, això s’estendrà per tot el pano­rama polític, i en el moment més urgent en què neces­si­tem la força més con­cen­trada, i el plu­ra­lisme més viu, ales­ho­res serà l’ins­tru­ment que tin­drem a dis­po­sició per fer-lo ser­vir. A més, les primàries també ofe­rei­xen uni­tat des de la base, en què el fona­ment és el res­pecte a les deci­si­ons pre­ses col·lec­ti­va­ment.

Per tant, un cop tan­cat el procés, no hi ha marge per bus­car acords amb altres for­ces?

La llista sor­gida de les primàries no la trau­rem a sub­hasta. Els par­tits han tin­gut la seva opor­tu­ni­tat i no ho han vol­gut fer. Tenen altres pri­o­ri­tats. I és per­fec­ta­ment legítim. L’única cosa que dema­nem és que les expli­ci­tin. Els par­tits i els polítics han de ser res­pon­sa­bles de les seves deci­si­ons i, si han deci­dit no afe­gir-se a aquesta llista, ara no ens posa­rem a sub­has­tar la llista perquè això ha tin­gut èxit. Jus­ta­ment perquè no anem junts, ja sabem que no ani­rem junts, perquè ni ERC ni el PDe­CAT volen. I com que ja ho sabem, el que és pri­o­ri­tari és que en el pro­per con­sis­tori hi hagi tan­tes veus com sigui pos­si­ble. I nosal­tres, més grans o més petits, hem de tenir veu en les tau­les de nego­ci­ació que hi haurà després de les elec­ci­ons muni­ci­pals i en la política cata­lana, perquè diem coses que ningú diu.

I Fer­ran Mas­ca­rell s’hi podria afe­gir?

No, el ter­mini s’ha aca­bat.

Per tant, el pas següent ja és ver­te­brar una can­di­da­tura amb un relat de ciu­tat. Quin és el seu?

Les primàries són el mínim del mínim. El pro­per pas és con­ti­nuar cons­truint aquest espai de tro­bada, en el qual dife­rents veus i actors estem expe­ri­men­tant noves for­mes de democràcia. S’han aca­bat els temps en què els líders són gent molt bri­llant que té una gran idea i tots hi van dar­rere. Estem en un món en què les visi­ons plu­rals se sumen i en for­men una de col·lec­tiva. En la segona volta de les primàries, que hem fet aquest cap de set­mana, hau­rem aca­bat de deci­dir la llista i, després, caldrà con­sen­suar un pro­grama amb tota la gent que ha par­ti­ci­pat en les primàries. I això serà un pro­jecte preciós, i també difícil. Ara bé, la meva pers­pec­tiva és que Bar­ce­lona fa molt temps que no té un alcalde, o alcal­dessa, que pensi més enllà de qua­tre anys. La ciu­tat es troba en una cruïlla històrica i les deci­si­ons que es pren­guin en el pro­per man­dat tin­dran un impacte en un horitzó de 20 o 30 anys. Hem de pen­sar Bar­ce­lona amb una pre­visió de 20 o 30 anys, però no per d’aquí a 30 anys, sinó per a cadas­cun dels 30 anys que venen. Hi ha trans­for­ma­ci­ons que tenen a veure amb qüesti­ons con­cre­tes –mobi­li­tat, con­ta­mi­nació, habi­tatge...–, però, a més, les ciu­tats en gene­ral estan en un moment històric molt par­ti­cu­lar. Des de fa alguns anys, hi ha més gent que viu al món que gent que no hi viu. I això està crei­xent. La revo­lució tec­nològica que està venint, i que afec­tarà tota la nos­tra vida labo­ral, ens posa en una cruïlla en què ens hem de pre­gun­tar si volem una ciu­tat de ser­veis, sala­ris bai­xos, amb la nostàlgia dels noranta, mara­ga­llista, feta de ciment i sot­mesa, en un con­text inter­na­ci­o­nal i espa­nyol, en el qual tot­hom vol tenir les ciu­tats com a mer­cats sot­me­sos però no com a fonts de lli­ber­tat, o si volem una capi­tal que l’exer­ceixi bus­cant més pros­pe­ri­tat, huma­ni­tat i lli­ber­tat, però que també sigui un lloc on la gent pugui fer fei­nes qua­li­fi­ca­des que sig­ni­fi­quin alguna cosa per a la seva vida, on l’aire sigui més pur, on l’habi­tatge sigui més asse­qui­ble i on els cata­lans puguin com­pe­tir amb igual­tat de con­di­ci­ons amb la resta del món. I això és el que no està pas­sant ara a Bar­ce­lona.

Té la sen­sació que el debat d’idees sobre Bar­ce­lona a l’Ajun­ta­ment s’està empo­brint?

Hi ha clara­ment una carència de fons en el debat sobre el model de ciu­tat. I això és una pobresa cul­tu­ral. Estem per­se­guint tota l’estona debats ideològics que bus­quen més aviat demos­trar que es té raó que no pas solu­ci­o­nar pro­ble­mes con­crets, no hi ha atre­vi­ment per fer les pre­gun­tes com­pli­ca­des o l’admi­nis­tració del govern té un incen­tiu per evi­tar tots els con­flic­tes pos­si­bles. Però això no és, només, un pro­blema de la ciu­tat. També ho és del país. El con­flicte d’idees i de posi­ci­ons, que és el que fa que la democràcia tri­omfi per sobre d’altres sis­te­mes, està mal vist en aquest país. I això és un empo­bri­ment de la nos­tra vida social. Però, a més, l’inde­pen­den­tisme, i el cata­la­nisme històric, fa molt temps que no tenen un pro­jecte urbà per a Bar­ce­lona. Tra­di­ci­o­nal­ment, teníem dues grans figu­res enfron­ta­des, el mara­ga­llisme i el pujo­lisme, que feien una suma zero. Mara­gall pro­cu­rava sepa­rar la ciu­tat del país tant com podia, i el pujo­lisme neces­si­tava tre­ba­llar sobre el folk­lore català per bas­tir-se una hege­mo­nia sense fer emer­gir les parts cul­tu­rals que gene­ra­ven, de veri­tat, con­flicte amb l’Estat, que és exac­ta­ment el mateix incen­tiu que tenia Mara­gall. I en el moment d’eclosió de l’inde­pen­den­tisme, resulta que no té un model urbà per a Bar­ce­lona.I nosal­tres estem inten­tant solu­ci­o­nar-ho.

La pri­o­ri­tat, pas­sa­des les elec­ci­ons, serà fer acords amb el sobi­ra­nisme o veu esclet­xes per fer-ne amb altres for­ma­ci­ons?

Mai havia estat tan cert que qual­se­vol cosa és pos­si­ble. Perquè l’auto­ri­tat tra­di­ci­o­nal està en qüestió. El bene­fici del dubte que sem­pre es donava a l’auto­ri­tat com­pe­tent ha des­a­pa­re­gut. A les ins­ti­tu­ci­ons o par­tits. I, per tant, podria pas­sar qual­se­vol cosa. Evi­dent­ment, la nos­tra pri­o­ri­tat serà pac­tar amb els par­tits inde­pen­den­tis­tes, però no a qual­se­vol preu. I hem vin­gut a dir que les nos­tres idees no sor­ti­ran a sub­hasta. Hem vin­gut a nego­ciar ober­ta­ment i a expli­car a la gent de què estem par­lant. Dit això, no volem que ni Ada Colau ni Manuel Valls ocu­pin l’alcal­dia. És la pri­o­ri­tat. Ara bé, no som fanàtics. Som plu­ra­lis­tes. I cre­iem que cadascú té una pers­pec­tiva de la ciu­tat que pot ser apro­fi­ta­ble.