OPINIÓ
MEMBRE DE L’ACADÈMIA MEXICANA DE LA HISTÒRIA - 24 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Un altre Nadal, i encara no

JOSÉ MARIA MURIÀ - MEMBRE DE L’ACADÈMIA MEXICANA DE LA HISTÒRIA

No vull pas donar la culpa a ningú. Jo mateix he dit mol­tes vega­des que el que volem fer és molt més difícil que obrir una farmàcia. Recordo que fa un parell d’anys, quan hi havia qui es pen­sava que seria un joc de poques tau­les, jo feia memòria del que ens havia cos­tat als mexi­cans: deu anys de guerra i encara el resul­tat final no va resul­tar ben bé com el volien els autèntics patri­o­tes. És com aquells camins per pas­sar una cadena de mun­ta­nyes i cada vegada que es passa una carena te’n tro­bes al davant una de més alta i arri­ben moments que fins i tot et sem­bla que ja no podràs més, però final­ment ho acon­se­guei­xes i resulta que ja et tro­bes a l’altra banda. Estàs can­sat i pot­ser vas tot espe­lli­fat, però et comença a refer tot seguit la font on beuràs tant com vul­guis l’aigua fresca i sana d’haver-ho acon­se­guit. Jo ho vaig començar a seguir des d’aquells anys en què sem­blava que difícil­ment es podia començar a cami­nar. Recordo, al vol­tant de Nadal, aque­lla imatge des­con­so­la­dora, del pre­si­dent d’aquell país que el món va arri­bar a pen­sar que era el gran model de la lli­ber­tat i de la democràcia, abraçant-se amb el símbol més des­ta­cat del fei­xisme que encara per­viu en el veïnat. Recordo encara els ado­lo­rits comen­ta­ris d’antics i ferms llui­ta­dors que abai­xa­ven els braços i excla­ma­ven aba­tuts que no hi havia ja res a fer. A par­tir d’ales­ho­res podríem dir que a poc a poc, i de vega­des no tant, els obs­ta­cles s’han anat superant. Cal tenir pre­sent que, encara que el camí sem­bli encara com­pli­cat, el final és molt més a prop.

Fa un temps, quan es deia que érem només un quinze per cent de somi­a­trui­tes, no sem­blava que fóssim un perill per als interes­sos de la cama­ri­lla que governa l’Estat i explota a tota la llo­pada dòcil que els obe­eix sense qüesti­o­nar-se res, no els pre­o­cupàvem gran cosa. Però va esde­ve­nir que un bon dia es van tro­bar que els car­rers es van omplir de ban­de­res este­la­des i fes­sin com fes­sin els números els sor­tien resul­tats alar­mants. Va ser quan no van tenir més remei que ense­nyar les ore­lles i la pasta de què estan fets. Una clara prova va ser el pri­mer d’octu­bre i tot el que ha esde­vin­gut després. És evi­dent que no s’atu­ra­ran fàcil­ment fins que no tin­guin més remei.

Recordo quan cada any sentíem que les coses havien millo­rat una mica i dèiem el Nadal de l’any vinent serà millor. Efec­ti­va­ment: cada Nadal s’ha vist com s’han pas­sat mun­ta­nyes amb la il·lusió que fos l’últim. Encara no ha arri­bat, però cada vegada es flaira més a prop i tenim la segu­re­tat que així serà. Ara en ve un altre. Aquell quinze per cent ara diuen que s’ha con­ver­tit en un sei­xanta o més de gent ben deci­dida i cada vegada són menys els inde­ci­sos i els con­tra­ris. També queda clar que aug­men­tarà a mesura que s’incor­pori més joven­tut al sufragi... Ells ho saben i mira­ran d’evi­tar la via democràtica que només els agrada quan els afa­vo­reix...

Dit d’una altra manera: ara és hora, sega­dors, que estem aler­tes i el pro­per Nadal sigui molt millor que aquest.