OPINIÓ
ASERRANO@ELPUNTAVUI.CAT - 24 desembre 2018 2.00 h

A LA TRES

Excepcionalitat per Nadal

ANNA SERRANO - ASERRANO@ELPUNTAVUI.CAT
“Un dels bons propòsits que s’imposa és que pre­val­gui la huma­ni­tat

Amb el canvi de nom d’un aero­port a què tot­hom con­ti­nuarà ano­me­nant “del Prat”, reco­nei­xe­ments a mig camí per a Lluís Com­panys, eter­nes par­ti­des per a infra­es­truc­tu­res pen­dents i, sobre­tot, pre­vi­si­ons apo­calípti­ques no acom­pler­tes, arri­bem a les fes­tes de Nadal. Ges­tos simbòlics i un diàleg inci­pi­ent entre els governs espa­nyol i català, així se supera el temut 21-D i s’obre, ara sí, un parèntesi en l’acti­vi­tat política. Una treva per cele­brar. No per a tot­hom. En aquests dies en què qui més qui menys es troba amb els seus al vol­tant d’una taula és espe­ci­al­ment pre­sent el record dels pre­sos polítics. Per a alguns és el pri­mer Nadal d’abso­luta anor­ma­li­tat, d’altres van ja pel segon. Deco­rar l’arbre, fer el pes­se­bre, fer cagar el tió, can­tar, men­jar amb els de casa a casa, por­tar la carta al patge Xiu-Xiu, els regals... sigui quina sigui la tra­dició par­ti­cu­lar, tan­tes com famílies, en ment, els que no la podran seguir perquè a l’Estat els polítics van pas­sar la pilota als tri­bu­nals. Oriol Jun­que­ras, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Cui­xart, Jordi Sànchez, Dolors Bassa i Carme For­ca­dell, que, abans del judici, ja han estat con­dem­nats a una presó pre­ven­tiva tan des­pro­por­ci­o­nada com injusta. Se’ls sumen Car­les Puig­de­mont, Merit­xell Ser­ret, Lluís Puig, Clara Pon­satí, Toni Comín, Marta Rovira, Anna Gabriel, des de l’exili. I Valtònyc, i l’Adri...

L’excep­ci­o­na­li­tat del moment bri­lla encara més per Nadal. El pes de la presó i l’exili creix en temps de gaudi, cele­bració i bons propòsits. En moments del tot s’hi val per des­truir l’adver­sari, un dels que s’imposa és que pre­val­gui la huma­ni­tat, per­duda quan, per esgar­ra­par qua­tre vots, alguns –el PP, Cs, Vox o mit­jans i arti­cu­lis­tes afins–fan mofa des­car­nada de pre­sos i exi­li­ats. O amb màxima cru­el­tat dels que es recu­pe­ren de la vaga de fam. La política hau­ria de transcórrer pel camí del diàleg, l’argu­men­tació, la dis­crepància... sem­pre amb res­pecte, lluny de la inhu­ma­ni­tat a què lamen­ta­ble­ment ens estem acos­tu­mant. Pen­sa­ran, pot­ser, que és d’una enorme ingenuïtat. Però, què hi farem, és que és Nadal.