Nens al mirall

25/01/2017 00:18 | Actualizado a 25/01/2017 00:44

Siguem sincers: la tensió política entre Catalunya i Espanya recorda més les baralles de nens que un plet adult, és a dir, polític. El ministre Dastis i el president Puigdemont, per exemple, preciosos demòcrates fotografiant-se com si fessin la primera comunió mediterrània. Ara bé, quan la senyoreta no mira, quan les càmeres no enfoquen, els jocs són tan insidiosos com els que podrien donar-se al pati de col·legi més conflictiu. La conferència del president català a Brussel·les, què ha estat sinó un joc de criatures? El nen xivato contra el nen entremaliat. Per aconseguir què? Qui dies passa tibant la corda, anys empeny. Tothom sap que, passi el que passi, cap resultat no compensarà l’energia que els uns han destinat a intentar-ho i els altres a bloquejar-ho. Tothom sap que, atesa la correlació de forces, el desenllaç, sigui quin sigui, serà inevitablement imperfecte. En el millor dels casos, anodí: haurem perdut uns anys. En el pitjor dels casos: estrident, hi haurà ferides que trigaran a cicatritzar.

En privat, són molts els que voldrien trobar un camí del mig: una sortida, si no ideal, sí pràctica, enraonada i adulta. Un desllorigador del bloqueig polític que va provocar la sentència del TC el 2012. Però cada part es deu a les seves parròquies. Ningú no gosa canviar el joc. Si algú del sector independentista ara digués que demana temps mort, se li tirarien els altres al damunt i
el crucificarien per botifler. Per la mateixa raó, per més que repeteixin la paraula ­diàleg, Rajoy i Santamaría no poden obrir cap sortida de veritat: senten l’alè d’Aznar al clatell, que l’altre dia va treure a passejar l’espectre d’Ortega y Gasset: “España invertebrada”. Ja només falta el Cid per mobilitzar.

Durant molts anys s’ha repetit que l’independentisme perjudica l’economia catalana. Ho deia dimarts el president del Círculo de Empresarios ben grollerament. Diu que les empreses fugen de Catalunya com de la pesta. El fet és que, amb dades a la mà, Catalunya creix per damunt de la mitjana espanyola i europea, lidera la reindustrialització, l’exportació i el turisme. L’economia catalana, en xifres, no va malament. Segurament li aniria més bé sense l’embolic. Per una vegada, però, seria bo que els que s’oposen a l’independentisme es preguntessin com estarien les dades econòmiques generals si hi hagués una bona entesa entre Catalunya i Espanya. Si fessin aquest exercici, s’adonarien que, si l’Espanya de matriu castellana abandonés, com passa a Suïssa, la idea que unitat i uniformitat són sinònims, seria molt més fàcil fomentar la prosperitat comuna.

És l’economia, estúpid, deia el famós eslògan de James Carville, estrateg electoral de Clinton. Doncs sí: és l’economia espanyola la que hi guanyaria amb el reconeixement de la plena llibertat de moviments de Catalunya. Han dedicat anys a assenyalar l’estupidesa de la tria catalana amb l’esperança que la desgràcia econòmica faci replantejar les coses als catalans díscols. Però ja comença a ser hora que es mirin al mirall: de moment, qui segur que hi perd potencial és Espanya.