OPINIÓ
25 gener 2019 2.00 h

KEEP CALM

No als pressupostos

ANDREU PUJOL
La des­gana de Pedro Sánchez fa pen­sar que pot­ser ja li va bé un vot con­trari dels par­tits d’obediència cata­lana

Si té algun sen­tit que l’inde­pen­den­tisme català con­corri a les elec­ci­ons a les cam­bres espa­nyo­les, aquest és el d’uti­lit­zar la seva repre­sen­tació per asse­nya­lar les limi­ta­ci­ons del sis­tema i el de fer ser­vir la seva força en bene­fici de les rei­vin­di­ca­ci­ons pròpies. Un exem­ple del bon ús d’aques­tes eines va ser la cai­guda del govern Rajoy –el de la repressió de l’1 d’octu­bre– a través de la moció de cen­sura que, de cap de les mane­res, no sig­ni­fi­cava una adhesió al nou govern resul­tant. Ara l’inde­pen­den­tisme pot fer ser­vir el seu pes per con­di­ci­o­nar l’exe­cu­tiu espa­nyol actual que, no només no ha mos­trat cap volun­tat de resol­dre per vies democràtiques el con­flicte polític exis­tent a Cata­lu­nya, sinó que tan sols s’ha dig­nat a par­lar d’un com­pli­ment par­cial d’allò que dis­posa l’Esta­tut d’Auto­no­mia vigent, i ja veuríem si s’aca­ba­ria exe­cu­tant. Ni la tan poc èpica reci­pro­ci­tat en l’apro­vació dels pres­su­pos­tos del govern català són capaços d’ofe­rir. Res. Es limi­ten a pre­sen­tar-se com el dic de con­tenció d’un papus, el d’una pos­si­ble coa­lició entre la dreta extrema i l’extrema dreta, espai polític embar­dis­sat ara mateix en una com­pe­tició d’ocurrències reac­cionàries, fins i tot pre­cons­ti­tu­ci­o­nals. Bur­xant-los una mica, però, reco­nei­xen que, amb pres­su­pos­tos o sense, tenen pen­sat esgo­tar la legis­la­tura igual­ment, tal com deien que sense els nous números no podrien apu­jar el salari mínim i s’ha demos­trat que una cosa no tenia res a veure amb l’altra. La des­gana de Pedro Sánchez fa pen­sar que pot­ser ja li va bé un vot con­trari dels par­tits d’obediència cata­lana per desac­ti­var el dis­curs de l’opo­sició que, dia sí, dia també, el pre­senta com a còmplice del des­mem­bra­ment de l’Estat, com si això fos una epidèmia o una plaga i no el pos­si­ble resul­tat d’un exer­cici democràtic. En cas de ser així, aquesta és una dinàmica que no hau­ria de con­cer­nir l’inde­pen­den­tisme català, que hau­ria d’exi­gir fets o enge­gar-los a pas­tar fang.