L’esperit i el fantasma


 25/02/2016 00:42

Diverses entitats empresarials de les Espanyes –entre les quals hi ha el Cercle d’Economia– han escrit i difós una declaració “per un govern estable” que, en el seu ­primer paràgraf, demana “recuperar l’esperit de consens que va presidir la Transició fa quaranta anys”. Aquests prohoms escriuen Transició amb majúscula, com qui abans escrivia Puríssima Concepció, per subratllar que de transició només n’hi ha una i les altres –siguin segones o terceres– són només imitacions. Els pròcers de la cosa empresarial han donat a conèixer
les seves cavil·lacions el mateix dia –dimarts– que es complien trenta-cinc anys de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Hi ha casualitats que les munta el diable i les desmunta l’oblit. Els bons patricis volen influir en la dansa invisible de Sánchez
i Rivera, però trien malament la data:
al costat de l’esperit del consens lloat
apareix el fantasma de la involució arrossegant tricorni i me­tralleta.

Preguntant arribareu a Roma, deia l’àvia. De debò va ser el consens el que va presidir la transició? O va ser l’esperit de la supervivència més primària? O l’esperit de l’anestèsia? O l’esperit sant de la societat de consum de masses que lligava malament amb el Movimiento? Una cosa és que algun polític d’avui aspiri a imitar l’efígie d’Adolfo Suárez i una altra –molt diferent– és que comprem els fascicles de Cuéntame sense llegir els peus de foto i sense dret a repreguntar. El consens va ser paraula fetitxe i allà va quedar, com els objectes perduts dels que pugen a l’Everest. Es diria que, pels d’UCD, el consens va ser una manera amable de designar el cúmul de desconfiances, fintes i aproximacions que havien de dibuixar el perímetre fràgil de la reforma política, aquesta no-ruptura democràtica que va desembocar en la Constitució del 78.

${imageCaption}(Jordi Barba)

A més, consens era una manera de prescindir d’una altra paraula – vintage o camp, com es deia llavors– que alguns enyoraven: concòrdia. Aquest vocable era massa català, massa solemne i massa de Cambó. ­Consens era, en definitiva, la manera perfecta d’ocultar que la transició també va tenir els seus molts morts (més de 591 entre el 1975 i el 1983 per violència política de tot signe, segons les investigacions de Mariano Sánchez), però va evitar una nova guerra civil. Els telediaris mostraven un atemptat rere un altre, però el consens semblava de duralex. I els pallassos de la tele anaven cantant.

No es pot recuperar l’esperit del consens d’ahir sense que aparegui el fantasma de la democràcia orgànica que s’enyorava a si mateixa, aquest espectre que guaitava des de l’Exin Castillos del búnquer i que, després, quan allò de Tejero, va provar de tornar amb una picada d’ullet postmoderna digna d’Umberto Eco. Entre l’esperit del Nadal centrista i el monstre de la nostàlgia casernària, va quedar poc espai per a la creativitat. Un d’aquells escassos moments va ser el retorn del president Tarradellas, brillant operació d’Estat que provava de matar dos pardals d’un tret: restar protagonisme a les esquerres triomfants a Catalunya i donar resposta controlada a la demanda d’autonomia. Com un para­caigudista de luxe, el vell exiliat de Saint-Martin-le-Beau va representar el seu paper en mode De Gaulle. Per la seva banda, Sánchez-Terán, cap astut del Ministeri del Temps, va obrir la porta republicana que era maleïda i estava bloquejada. Aquell dia –com la jornada en què Carrillo va abraçar la bandera rojigualda– el consens es va poder tocar i olorar com pa Bimbo sense crosta.

Malgrat l’èxit que va suposar per a Suárez la restauració de la Generalitat per ­reial decret i el nomenament de Tarradellas com a continuador d’una legitimitat que Franco havia liquidat, no van trigar a sorgir veus crítiques amb l’única jugada de la transició en la qual la República torna amb honors d’Estat. Leopoldo Calvo-Sotelo, el breu president que va succeir Suárez, va escriure a Memoria viva de la transición que “el problema català es va abordar des del principi lleialment –encara que potser també confusament– amb el nomenament de Tarradellas, amb l’Estatut i a la Constitució”. Va ser confusió no esperar a tenir un text constitucional per reconèixer l’existència del poble/ demos català? Per Calvo-Sotelo, la pregunta important era una altra: “Ha rebut la transició política tot el concurs que es pot esperar de Catalunya?”. Això sí que era victimisme.

L’operació Tarradellas va ser un gol de l’Estat a la Catalunya esquerrana i nacionalista, però s’ha convertit –amb el pas dels lustres– en un poderós argument per al sobiranisme: la nació catalana no sorgeix del pacte del 78, és una realitat prèvia a la Carta Magna. L’exèrcit va acceptar el mal menor i va capgirar la frase de l’altre Calvo Sotelo: “Abans autonòmica que roja”. Va ser una primavera àrab. L’historiador Agustí Colomines afirma que “aquella petita gran ruptura encara neguiteja la política espanyola i és la font de la crisi política i institucional que presideix les relacions entre Catalunya i Espanya”. Abans era el búnquer, ara és l’Ibex 35. Per cert, les diputacions basques no les tocarà ni Déu, senyal que encara hi ha ­classes.