GEOMETRIA VARIABLE

Joan Tapia

JOAN TAPIA

Periodista

Sánchez i Rivera proposen, ¿Rajoy i Iglesias disposen?

@joantapia00

PSOE i Ciutadans arriben a un pacte realista de centreesquerra compatible a més amb Europa

Sánchez i Rivera proposen, ¿Rajoy i Iglesias disposen?

J M Prats


DIMECRES, 24 DE FEBRER DEL 2016 - 23:27 CET

Ja he escrit que amb el resultat del 20-D no hi ha govern de dretes possible. Són només 163 escons. I el d’esquerres encara és més difícil perquè són 161. Malgrat que aritmèticament podria sortir sumant els nou diputats d’ERC i els vuit de CDC. Seria un disbarat. Tota l’esquerra (llevat de CDC i amb programes incompatibles) contra la dreta unida. No és el més raonable per sortir de la crisi ni regenerar la política. Més encara quan el PP és el primer partit, té majoria absoluta al Senat i s’haurà de comptar amb ell per a moltes reformes. A més, és impossible perquè el PSOE no abandonarà el felipisme ideològic, la seva marca des del 1977.

Per això, un pacte de centreesquerra (PSOE i Ciutadans), obert a grups de centre com el PNB i d’esquerra realista, era raonable. O això, o un intent de gran coalició a la qual Pedro Sánchez es va negar des del primer dia i que el PP, tan addicte a l’ordeno i mano, va proposar només amb la boca petita. Ficant-hi Ciutadans per evitar un pacte paritari amb el PSOE com el de Merkel a Alemanya. O noves eleccions, és clar, cosa que en un moment delicat debilitaria la confiança en Espanya. A Europa no s’acostuma a resoldre la pluralitat repetint eleccions després de sis mesos d’un Govern en funcions. En 30 dies, el PSOE i Ciutadans han arribat a un consens, un compromís solvent entre el liberalisme centrista i la socialdemocràcia pragmàtica. L’única recepta no conservadora capaç de navegar en una Europa en la qual dominen la gran coalició Merkel-SPD, el socialisme revisionista d’Hollande i el pragmatisme a la italiana de Mateo Renzi. Clar que es pot escopir a la realitat i cridar a la rebel·lió –com Tsipras a Grècia–, però el resultat és pair l’escopinada, danyar el prestigi del país i viure encara pitjor.

Llegir i analitzar 66 pàgines en tres hores no és fàcil. Però la part econòmica del pacte (impostos, model productiu, mercat laboral) em sembla una realista i treballada síntesi. El tema de la reforma constitucional és menys sòlid i no atén el problema específic de Catalunya. Que el 47,8% dels catalans hagin votat partits que volen anar-se’n d’Espanya no hauria de ser ignorat. Per contra, en regeneració democràtica hi ha idees interessants. Clar que es pot demanar més. Sempre m’estranya que la progressivitat de l’IRPF arribi només als 60.000 euros. ¿El tipus ha de ser el mateix per a qui guanyi 60.000 que 400.000?

Però hi ha realisme i voluntat de consens. A més, no es tracta de guanyar el premi Nobel, sinó de superar la forta crisi econòmica, política i moral, més forta que la d’altres països també sacsejats (ningú surt intacte de la pitjor crisi del capitalisme des del 1929). I Sánchez Rivera apunten al que és possible aquí i ara amb els resultats del 20-D.

Però en el subconscient espanyol hi ha empremtes de croades. Així, Rajoy qualifica d’irrellevant una meritòria temptativa de superar el bloqueig que va admetre al no acceptar l’encàrrec del Rei. I a Podem i IU els sembla poc. Creuen que el centreesquerra és una traïció en un país en què la dreta –a la dreta de la mitjana europea– acaba de guanyar les eleccions. ¡Que Déu els conservi la vista!

Sánchez Rivera han treballat bé, però es poden trobar amb 130 vots (o 140) i estavellar-se davant la conjunció dels 123 de la dreta, els 17 independentistes i els 65-70 de l’esquerra. El més curiós és que la marca Iglesias es va construir predicant que PP i PSOE són el mateix, el PPSOE. És clar que Podem i el PP són diferents, però ara asseguren –no m’ho acabo de creure– que votaran igual. ¿Què els uneix? ¿El no als compromisos? ¿La voluntat de controlar el CNI?