POLÍTICA
BARCELONA - 25 març 2019 2.00 h

Violència espiritualitzada

 L’abstracció del concepte de violència en distints delictes per part del legislador provoca incertesa i arbitri judicial, com en el cas de la rebel·lió

 Avui declaren els dos responsables de la Guàrdia Civil en els escorcolls d’Economia

MAYTE PIULACHS - BARCELONA

El Tri­bu­nal Suprem reprèn avui el judici con­tra els inde­pen­den­tis­tes cata­lans amb la decla­ració, com a tes­ti­mo­nis, dels dos res­pon­sa­bles de la Guàrdia Civil en els escor­colls al Depar­ta­ment d’Eco­no­mia, el 20 de setem­bre del 2017. En els inter­ro­ga­to­ris al cap del dis­po­si­tiu judi­cial i al cap de segu­re­tat tor­narà el debat entre els límits del dret a la mani­fes­tació davant del com­pli­ment d’un man­dat judi­cial, els escor­colls de qua­tre des­pat­xos, que, tot i els retards, es van fer.

En les sis set­ma­nes de judici, cap expert ha detec­tat les greus acci­ons vio­len­tes o cri­des dels acu­sats a fer-les o a per­me­tre-les que reque­reix el delicte de rebel·lió. Les “mura­lles huma­nes” con­tra escor­colls i als cen­tres de votació de l’1-O, “les cares d’odi”, alguna esco­pi­nada, i una nova amenaça de mort, rela­ta­des per agents del cos armat no són sufi­ci­ents, asse­gu­ren els juris­tes. Així, com pot man­te­nir l’acu­sació de rebel·lió la fis­ca­lia? El pena­lista i pro­fes­sor de dret penal a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (UB) Joa­quim Bages San­ta­cana exposa que el legis­la­dor quan va redac­tar el nou delicte de rebel·lió, en el Codi Penal del 1995, no va defi­nir quins tipus de violència ni els mit­jans de comissió que són neces­sa­ris per ata­car el bé jurídic que es pro­te­geix, que en aquest cas són els drets fona­men­tals que recull la Cons­ti­tució, i per això la fis­ca­lia i alguns jut­ges en fan una inter­pre­tació massa pro­tec­ci­o­nista.

Bages afirma que “la llei ha de defi­nir la con­ducta pro­hi­bida amb la major pre­visió pos­si­ble” perquè es garan­teixi el prin­cipi de segu­re­tat jurídica. Si el ciu­tadà no sap què és il·legal això li crea inde­fensió, i alhora resta eficàcia pre­ven­tiva. Si el legis­la­dor penal és imprecís, els jut­ges i els tri­bu­nals cobrei­xen aquest buit amb la inter­pre­tació de la llei. Beca­ria en el segle XVIII ja aler­tava que cal posar límits a les facul­tats inter­pre­ta­ti­ves de la llei. En el cas del delicte de rebel·lió, l’ins­truc­tor del Suprem, Pablo Lla­rena, la sala de recur­sos i l’actual sala d’enju­di­ci­a­ment han creat aquesta inter­pre­tació del delicte, massa exten­siva per alguns experts.

Els perills d’inter­pre­tació s’incre­men­ten, segons Bages, perquè cada cop hi ha una major “espi­ri­tu­a­lit­zació o vola­ti­lit­zació” del con­cepte violència en dis­tints delic­tes del Codi Penal. Ho desen­vo­lupa en l’arti­cle Límites al des­va­ne­ci­mi­ento del tipo penal. Apro­xi­mación al con­cepto de vio­len­cia en la parte espe­cial del Código Penal.“Actu­al­ment hi ha una deva­lu­ació del nos­tre orde­na­ment fins a nivells d’incer­tesa pre­mo­derns com a con­seqüència d’un ús des­me­su­rat del casu­isme i l’abs­tracció en la redacció d’alguns tipus penals”, hi escriu. I hi afe­geix: “És cert que el terme violència no es pot objec­ti­var de manera total­ment des­crip­tiva en incloure un impor­tant con­tin­gut nor­ma­tiu social. Però això no pot com­por­tar l’admissió d’un con­cepte tan inde­fi­nit segons el qual la violència equi­val a qual­se­vol acte que vio­lenti la volun­tat del sub­jecte pas­siu; és a dir, a qual­se­vol con­ducta que res­trin­geixi la seva capa­ci­tat d’obrar.” En aquest cas, el pena­lista es refe­reix al delicte de coac­ci­ons, en el qual sosté que s’ha “nor­ma­ti­vit­zat” com a vio­lent el tall de sub­mi­nis­tra­ment elèctric o el canvi d’un pany en un pis. També exposa un cas més polèmic, com és l’ús de narcòtics per come­tre un delicte: en els roba­to­ris s’accepta que el seu ús és violència, men­tre que en les agres­si­ons sexu­als, per sot­me­tre a la víctima, no.

Física o psi­cològica

L’espi­ri­tu­a­lit­zació del con­cepte violència evo­lu­ci­ona –con­ti­nua– quan en els delic­tes, a més de la violència física, s’inclou la violència psi­cològica. Per Bages, el delicte de rebel·lió inclou la violència psi­cològica, que traduït al llen­guatge penal serien les ame­na­ces. Pel pena­lista, la violència necessària en el delicte de rebel·lió és que hagi de pro­vo­car en el govern la pro­cla­mació de l’estat de setge, que és la res­posta més con­tun­dent que té. I en les ame­na­ces, s’ha d’incloure un real i creïble ús de la violència.

La rebel·lió es qua­li­fica amb els delic­tes ano­me­nats d’acti­vi­tat, no de resul­tat, ja que, si s’hagués d’espe­rar a ser con­su­mat, els seus autors no podrien ser mai jut­jats. Alhora és un delicte de perill abs­tracte, ja que recull actes ten­dents a cap­gi­rar l’orde­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal i democràtic. També és plu­ri­per­so­nal; és a dir, no pot ser pro­ta­go­nit­zat per una única per­sona.

El cul a terra

L’advo­cat mani­festa que “per evi­tar una major dis­torsió del con­cepte violència física aquesta només hau­ria de com­pren­dre actes actius, mai de resistència pas­siva”. És l’acció que van pro­ta­go­nit­zar molts cata­lans el 20-S i l’1-O, i que per alguns agents que van decla­rar en el judici podrien haver comés el delicte de deso­bediència i fins i tot el d’atemp­tat a l’auto­ri­tat. “No són atemp­tat a l’auto­ri­tat aque­lles con­duc­tes a través de les quals s’obs­tru­eix la labor poli­cial”, declara Bages, tot i que indica: “Els agents no han de ser vexats ni amenaçats.”

En el tes­ti­moni de la pri­mera vin­tena d’agents, la set­mana pas­sada, sem­blava que el Suprem estigués jut­jant la mobi­lit­zació civil. Per això, les defen­ses insis­tei­xen que aquest judici va de drets més que de fets. Tam­poc obli­den que el jutge Marc­hena va ser el ponent que va tom­bar l’abso­lució i va impo­sar una con­demna de tres anys de presó a vuit joves en la pro­testa al Par­la­ment, en cas­ti­gar uns escrat­xes a dipu­tats com un delicte con­tra les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat.

Per Bages, en el delicte de rebel·lió “no és sufi­ci­ent l’apro­vació d’unes lleis incons­ti­tu­ci­o­nals”, ja que aques­tes han estat neu­tra­lit­za­des pel TC, “ni tam­poc amb el suport de grans mani­fes­ta­ci­ons”. Con­si­dera que els par­ti­da­ris d’“exa­ge­rar els ris­cos de des­pro­tecció del bé jurídic”, evi­den­cien el des­co­nei­xe­ment d’altres recur­sos no penals (com el155), i que “en un estat de dret com l’espa­nyol els com­por­ta­ments per abo­lir la Cons­ti­tució són reduïts, fins i tot amb mili­tars”.

Un fis­cal resu­meix així l’actual situ­ació: “Con­vo­car un referèndum no és delicte i el que s’està jut­jant al Suprem és el camí per dur-lo a terme.”

  • 8.34Els fiscals que faran els interrogatoris avui són Javier Zaragoza i Jaime Moreno

La sedició abans del 20-S

Una de les incongruències posades sobre la taula dels set magistrats del Suprem per les defenses és que la Guàrdia Civil, sota les ordres del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, investigava el govern pels delictes de malversació, desobediència, prevaricació i també pel de sedició, des del març del 2017; és a dir, abans de la gran manifestació del 20 de setembre a Economia i en d’altres escorcolls. La fiscalia sosté que les mobilitzacions del 20-S van formar el delicte de sedició, per això en la causa contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional acusa de sedició i no de rebel·lió la intendent Teresa Laplana.

Ho podrà explicar demà al tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, cap de la investigació judicial, com també de les que tenia des del 2016 la fiscalia de l’Audiencia Nacional (el contracte a IBM de la Hisenda catalana) i la fiscalia de Catalunya, acció il·legal si ja estava judicialitzat. Baena és autor d’atestats salpebrats amb opinions, i segur que li preguntaran si s’amagava sota el nom de Tàcito a les xarxes socials per burlar-se del govern català.