El desdeny

25/05/2017 01:03

El millor desdeny és no fer-ne cas, diu la saviesa popular, i així ho ha considerat Rajoy, que ha utilitzat aquest contundent mètode en múltiples ocasions. El desdeny, és a dir, el “considerar algú o alguna cosa com no essent digne d’ocupar-se’n”, li ha servit per menystenir adversaris, esquivar in­còmodes companys i driblar nusos gordians, i fins i tot l’ha practicat en memorables rodes de premsa, on el sentit del ridícul se’n va anar de vacances. No cal dir que l’ha utilitzat especialment en el tema català, ­procés que ha menystingut, menyspreat, desdenyat i la resta dels si­nònims, sense cap neguit. Encara que, en aquest cas, el menyspreu ha obligat a una severa estima, i heus ací els ­fiscals i tribunals per postil·lar-ho. Sens dubte, Rajoy ha estat el mestre del menyspreu polític, i gràcies a aquesta capacitat de menystenir el que l’incomoda ha sobreviscut a molts conflictes.

Sobreviscut… fins avui. Perquè, si bé és cert que Rajoy ha demostrat una inusitada capacitat de resistir, no li serà fàcil a partir d’ara. I no sols perquè s’ofega en un pantà de corrupció que no té fons, i la dimensió del qual converteix Espanya en el ­país de la UE amb el sistema polític més podrit. També, en seqüència lògica, perquè s’ha trencat el bipartidisme, el paradigma de la transició s’ha enfonsat i l’Espanya autonòmica es dinamita per la costura catalana. I en cap dels casos no ha demostrat ni coratge polític, ni sentit estratègic, ni lideratge.

Només s’ha mantingut a la cúspide, empès per un sentit de resistència que emula aquella dita àrab d’asseure’s davant de la tenda fins a veure passar el cadàver de l’enemic. La qüestió és que la tenda està envoltada, l’enemic a la trinxera, i és el seu body el que comença a olorar. Rajoy no està acabat però és un gat de panxa enlaire que intenta fer-se el mort.

I l’últim menyspreu ho rubrica, perquè més que una tàctica dilatòria eficaç sembla un gest de covardia: no pensa presentar batalla en la moció de censura de Podem i ho deixa a un subaltern. Tanmateix, aquell desdeny, més que menysprear Iglesias, pot revertir contra la seva persona, i no perquè tingui èxit la moció, sinó perquè amagar-se en un moment tan delicat envia dos missatges, si l’un dolent, l’altre encara més: no és capaç d’aprofitar l’oportunitat per demostrar un lideratge decidit, i no s’adona que han canviat les cartes, el tauler i el joc. És a dir, poc valent i menys lúcid. En aquest punt, el menyspreu antigament valorat per exitós es mostra ara com un intent desesperat d’emular l’estruç. I si creu que sortirà indemne de la moció, és probable que s’equivoqui perquè, encara que no tingui èxit, li donarà una nova esto­cada a una presidència que trontolla. Només li queda utilitzar l’espantall català per aconseguir una mica d’avantatge. Però fins i tot aquesta tàctica dilatòria ja no serveix com abans. El desdeny s’ha convertit en un bumerang.