Reflexió

 25/06/2016 01:30

El dia d’avui gaudeix del pompós títol de jornada de reflexió. Caldrà, doncs, conjugar tan saberut verb, malgrat la poca substància progra­màtica –amanida de molt soroll– que, com és costum, ha ofert la campanya. I tot reflexionant, el gerundi aterra en algunes conclusions que, lluny d’aclarir el panorama, l’enfosqueixen considerablement. Són unes eleccions importants, no endebades vénen d’altres eleccions d’importants que no van servir per a res, però aquest fet ­irrefutable no en desmenteix un altre d’igualment cert: els seus màxims ­aspirants no semblen revestir-se de la grandesa que tanta importància ­requereix.

La primera conclusió, doncs, parteix d’aquesta mediocritat atmos­­fè­rica que regeix les destinacions d’Espanya. Pel costat blau-taronja, la cosa es debat entre dues alegries: un partit reaccionari, que ha governat com una piconadora, menystenint territoris i trepitjant drets mentre s’ofegava en un oceà d’escàndols, corrupteles i ­àngels de la guarda amb clavegueres; i un partit nou que resulta tan vell que beu de les ideologies del patriotisme nacional espanyol més ranci. Difícil ho té, a les Espanyes, la gent conservadora que mereixeria unes dretes més europees i menys contrare­formistes. I si posem la lupa catalana, la mediocritat dels líders de la dreta respecte de Catalunya es torna grisa inoperància, inapetència, intransi­gència i algun altre in de nefasta memòria.

Pel costat roig rogent, noblesa obliga reconèixer que el llistó polític és molt més alt i també la complexitat del discurs. Però amb tot, també aquí sobra retòrica i falten propostes. Pel bàndol socialista, el partit està a punt de convertir-se en el Club de la Lluita, el líder té empenta però no té suports, i l’únic lema que els motiva és “amb Podem, no podem”, definitivament instal·lats en la moral de derrota. Un altre gall més cantaire habita a la terra de la nova esquerra, encara que sigui l’esquerra més zombi de totes, atapeïda d’idees que ballen per les cantonades sense saber que estan mortes. Que ranci que és el peix que es ven com a nou! I respecte als interessos catalans, més del mateix però més amable, que ja se sap que a Catalunya cal abraçar-la, i no colpejar-la, mentre se li ven la quincalla.

Que la conclusió final, per als qui aspirem a una Catalunya sobirana, és deixar el vot en els partits ídem, sembla òbvia. Si alguna cosa ha quedat meridianament clara en aquesta campanya –com va quedar en l’anterior–, és que ningú no té interès a resoldre el conflicte català, i que fins i tot amb un mapa polític més fragmentat i més complex, Catalunya contínua sent un problema per arrossegar i no un conflicte per resoldre. El pitjor ha estat això de Podem, que va vendre el fum del referèndum fins que va aspirar els aires de la Moncloa, i llavors es van fer més grans. Ha estat la presa de pèl més curta de la història, vist i no vist, un joc de trilers.