Teoria de les nacionalitats

25/06/2017 00:54 | Actualizado a 25/06/2017 01:20
Jordi Solé Tura durant una intervenció parlamentària al Congrés el 1979Jordi Solé Tura durant una intervenció parlamentària al Congrés el 1979 (EFE)

El concepte “ Espanya plurinacional” s’està situant al centre del debat polític espanyol. Fa uns mesos, només Podem i el Partit Nacionalista Basc utilitzaven aquesta expressió. El PSC la mantenia, amb sordina. Els sobiranistes del PDECat i d’Esquerra Republicana ja l’havien abandonada, en benefici del programa independentista.

El PSOE de la gestora nedava a la piscina de l’“ Espanya diversa”, amb Susana Díaz invocant cada tres dies l’article dos de la Constitució per deixar clara la seva adhesió indestructible a la “indissoluble unitat d’ Espanya”. L’“ Espanya plurinacional” s’ha col·locat al centre del tauler després de la victòria de Pedro Sánchez a les primàries del Partit Socialista. En la seva vida anterior, Sánchez no havia utilitzat mai aquest concepte. L’“Espanya plurinacional” és el marc del futur. Sobre aquest concepte es teixiran els nous consensos.

La plurinacionalitat és acceptada sense dramatismes per la gran majoria dels espanyols nascuts després de la mort de Franco, educats en democràcia i psicològicament molt allunyats del drama de la Guerra Civil. Plurinacionalitat no és ruptura, és nou consens; és consens europeu”, afirma Jaime Miquel , un dels analistes electorals més escoltats avui a Madrid, autor d’un assaig titulat La perestroika de Felipe VI.

L’oficialisme madrileny està que s’enfila per les parets. El socialisme de Chamartín creu que, assimilant el marc conceptual de Podem, Sánchez acabarà conduint el PSOE al desastre. El grup dirigent de Sevilla tem que aquesta vegada el PSOE andalús no pugui recórrer al veto que sí que va exercir el 1980 imposant el cafè per a tothom, amb la consegüent igualació de nacionalitats i regions. Mariano Rajoy, sardònic, li demana a Sánchez que li expliqui en què consisteix la plurinacionalitat.

A les actes del debat constitucional hi apareixen moltes al·lusions a l’“Espanya plurinacional”. És molt interessant repassar els diaris de sessions de la primavera-estiu del 1978, quan es va sotmetre a discussió plenària la feina de la ponència constitucional. A proposta de Jordi Solé Tura (PSUC) i de Miquel Roca Junyent (CiU), la ponència havia inclòs el terme nacionalitats a l’article dos de la Constitució. Solé Tura s’havia inspirat en el llibre Les nacionalitats espanyoles, del socialista de Segòvia Anselmo Carretero, influït en l’exili mexicà, al seu torn, per Pere Bosch i Gimpera, intel·lectual del catalanisme republicà.

“Espanya només pot ser una unió cordial i lliure”, havia dit Bosch i Gimpera en una conferència a la Universitat de València el 1937. Solé Tura treballava amb aquests materials, i Roca, amb el ple suport de Jordi Pujol, veia en el terme nacionalitat un primer reconeixement de la nació catalana. L’aliança CDC-PSUC incomodava els socialistes, però el PSOE va acceptar les nacionalitats. Els joves dirigents socialistes de finals dels anys setanta llegien Carretero. Nacionalitats i regions. Per primera vegada a la història d’Espanya, la constitució distingiria dos components diferents de la planta territorial. La constitució republicana del 1931 només admetia­ regions amb dret a l’autonomia­. El debat va ser molt viu.

El ponent socialista Gregorio Peces-Barba va parlar sense complexos d’Espanya com a “nació de nacions” i va equiparar nacionalitat amb nació, invocant l’exemple d’Escòcia i Gal·les al Regne Unit. “Espanya –va dir el ponent socialista– pot comprendre altres nacions o nacionalitats” (Diari de Sessions del 4 de juliol del 1978). Peces-Barba va esmentar un assaig sobre les nacionalitats de Lord Acton i va fer menció expressa de l’austromarxista Otto Bauer, teòric de la qüestió nacional. Hi havia nivell. Enrique Tierno Galván, del Partit Socialista Popular i futur alcalde de Madrid amb el PSOE, es declarava espanyol integral, però va defensar la inclusió del terme nacionalitats com a manera d’honrar el compromís contret per les forces antifranquistes amb catalans, bascos i gallecs.

Manuel Fraga, que en un debat anterior (9 de maig del 1978) havia afirmat en to irònic que li agradava l’expressió nació de nacions, veia un greu perill en el reconeixement constitucional de les nacionalitats. “O la paraula nacionalitats és important o no ho és. Si no ho és, no la posem, com no es va posar a la Constitució del 1931. Si és important, no ho neguem (s’estava referint a UCD) i afirmem que té conseqüències molt greus per a la nació espanyola”. Federico Silva Muñoz, exministre de Franco i fundador d’Aliança Popular, va ser taxatiu: “O acceptem la unitat nacional o establim una pluralitat que necessàriament ens portarà a la secessió”. José Pedró Pérez Llorca, ponent d’UCD, va recordar que la sobirania és indivisible.

“El fet que la sobirania sigui única no contradiu l’existència i el reconeixement dels drets històrics que tinguin els pobles d’Espanya”. UCD estava sotmesa a una asfixiant pressió de l’estament militar hereu del franquisme. Solé Tura i Roca es van negar a retirar la seva proposta. El partit d’Adolfo Suárez va acabar acceptant el terme nacionalitats amb un redactat barroc de l’article dos: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Espanya, dues vegades indissoluble. Aquesta va ser l’exigència dels militars. Les nacionalitats van quedar congelades en el vocabulari polític espanyol després del 23-F. Felipe González molt poques vegades va pronunciar aquella paraula. Gairebé quaranta anys després, sense militars colpistes i sense ETA, amb una crisi monumental a Catalunya i amb el diari The New York Times demanant al Govern de Rajoy que espavili, torna l’Espanya plurinacional.