Espècies amenaçades

La Vanguardia en català | 25/07/2015 - 00:00h


Carles Casajuana


Quan jo era nen, no hi havia kiwis però hi havia papallones. La primera vegada que vaig sentir laparaula kiwi va ser als vint anys, gràcies a una noia australiana que em va explicar que, en anglès, s'utilitzava per designar familiarment els originaris de Nova Zelanda, i que venia d'una fruita que es feia allí. Vaig acabar els estudis, me'n vaig anar a l'estranger i, quan vaig tornar, hi havia kiwis a tots els supermercats. En canvi, al camp ja no hi havia tantes papallones, o almenys jo vaig anar deixant de veure'n amb l'abundància d'abans. Els insecticides i els plaguicides les estaven exterminant. Suposo que és llei de vida: les circumstàncies canvien i el progrés sempre cobra peatge.

Al món de la política passa una cosa semblant. Abans a Catalunya hi havia una espècie molt comuna, la del votant més o menys catalanista i d'esquerres, però no independentista, ni partidari de fer cap revolució, un votant que no volia ser titllat d'espanyolista, ni de centralista, ni de conservador, però tampoc de separatista, ni d'anticapitalista. No era dogmàtic. No era catalanista ni socialdemòcrata per opo­sició a ningú, sinó perquè ho trobava raonable i convenient. El partit que acon­seguia el seu suport majoritari tenia moltes possibilitats de governar, i n'hi haviaalmenys tres que el cortejaven: el PSC, amb un èmfasi més social; CiU, des d'un angle nacionalista, i ERC, amb un horitzó independentista.

Vist el panorama que es presenta per al 27-S, un podria pensar que aquesta espècie ha desaparegut, perquè no hi ha cap partit que intenti guanyar-se-la. Convergència ja no forma una coalició de centre amb Unió, sinó que és un partit en procés de refundació que ha abraçat la causa de la independència, amb més rotunditat que l'ERC de fa deu anys. El PSC s'ha desplaçat cap a l'altre extrem: per evitar tensions internes i amb el PSOE, ja no defensa el dret a decidir, sinó la reforma de la Constitució i el federalisme. I Esquerra Republicana, que fa deu anys deia que la independència era un objectiu remot, una cosa així com la desapa­rició de l'Estat a la qual aspiraven els comunistes -la comparació és de Carod-Rovira-, ara és partidària de la desconnexió immediata amb la resta de l'Estat espanyol.

No entraré en les possibles causes d'aquests moviments. Cada partit té les seves raons. Segurament la crisi econòmica i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut hi han tingut molt a veure, igual que la manca d'un interlocutor a l'altra banda de l'Ebre amb ganes de restablir el diàleg. Hi ha analistes que ho han explicat molt bé. Que cadascú posi l'accent on vulgui. El que m'intriga és l'evaporació d'aquest espai polític. ¿Deu ser que aquesta espècie està en via d'extinció i que ens hem de resignar a dir-li adéu com vam dir adéu, sense adonar-nos-en, a les papa­llones?

Una altra espècie que està desapareixent, cosina germana de la primera: els que encara pensen que es pot fer una política econòmica d'esquerres sense necessitat de plantar cara a Brussel·les, que defensen una política econòmica més expansiva i més solidària, però sense trencar les regles del joc, buscant aliances a Europa i administrant el pressupost a casa amb un criteri de lluitar contra la desigualtat i afavorir els més necessitats. És un fenomen que s'ha aguditzat amb el referèndum a Grècia, però que es veia venir d'abans. Hi ha partits que defensen l'ortodòxia europea de l'austeritat i les reformes, i n'hi ha que defensen l'heterodòxia i, si cal, la sortida de l'euro. Però cada cop n'hi ha menys que respectin l'ortodòxia sense ambigüitats, amb un esperit europeista, però mirant de fer compatibles les reformes amb menys austeritat i amb una política social progressista.

Aquestes dues espècies tenen el vent en contra. Diuen que els partits es guanyen al centre del camp, però aquí els principals equips prefereixen jugar pels extrems. Com més creix la desigualtat, més es radicalitzen les posicions. És un cercle viciós. Les eleccions del 27-S, que es presenten com un referèndum sobre la independència, faran que les posicions es polaritzin encara més. Convergència ha cremat les naus, i el PSC, si es confirmen els sondejos i acaba tercer o quart, pot quedar cada cop més sotmès als interessos dels votants socialistes d'altres parts d'Espanya.

Com va explicar Darwin, les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més intel·ligents, sinó les que s'adapten millor a les circumstàncies. No hi ha dubte que les circumstàncies estan canviant, i amb molta rapidesa. Veurem qui s'hi adapta millor, però segur que hi ha espècies que desapareixeran. En tot cas, abans hi havia a Catalunya una mena de votant, infidel però simpàtic, que votava el PSC a les generals, CiU a les catalanes i Iniciativa o Esquerra a les municipals. Em costa creure que aquesta espècie hagi desaparegut, perquè en capacitat d'adaptació no la guanyava ningú. A veure què fa.