El verb amenaçar

La Vanguardia en català | 25/07/2015 - 00:00h


Pilar Rahola 


O el menyspreu, o l'amenaça. O la desconsideració, o la repressió. A l'entreacte, res, ni un matís, ni una simple coma per acompanyar la frase, ni una lleu brisa per donar una mica d'oxigen. Espanya, aquesta Espanya que Rajoy tracta com si fos un vedat privat, mentre la resta dels col·legues polítics aplaudeixen la facècia, no té terme mitjà quan es tracta d'imposar la seva unitat per sobre de voluntats i ciutadans. És com una piconadora que al seu pas no deixa llavor, més feliç a la terra cremada que als prats fèrtils del debat i la política. És un frontó de no a tot, secularment con­taminat per la genètica imperial que el va construir, i encara que passen els segles i canvien les societats, l'ADN retorna, com àcid estomacal incapaç de digerir els problemes. ­Només la negativa a tot, regurgitada com ­vòmit.

Si jo no fos jo, ni estigués a favor del procés i de la llista i del viatge a Ítaca, i de la resta de la resta, si fos Duran o Iceta o qualsevol altre catalanista que creu que podem esperar cent anys més, sota el sol de ponent, en espera que s'esperi que algú esperi que ens entenguin... Si no fos jo, i fos algú d'ells, em sentiria tan mancat d'oxigen, tan ofegat en negatives, tan orfe de paraules que al final potser deixaria de ser un d'ells i tornaria a ser jo. Perquè la qüestió no és l'envit que neix a Catalunya i la resolutiva voluntat d'una àmplia ciutadania que està disposada a arribar fins al final; la qüestió és que l'altra banda no dóna res, ni tan sols el preàmbul d'alguna tímida voluntat de donar alguna cosa. És una paret granítica que, pel camí de menysprear les nacions i els pobles que representa, se sustenta en un abusiu segrest de les institucions de l'Estat i de les lleis que l'emparen i que es burla de la democràcia utilitzant el nom de la democràcia.

Mirin aquests dies de tant soroll, què ha passat? D'una banda, el procés avança, ara amb vent favorable, i la llista es consolida amb una força que, arribat el dia, pot ser la d'un tsunami. La unitat sempre es premia electoralment, i una unitat d'aquesta naturalesa, conjurada per fer un salt èpic, té un intens atractiu. Vista la rotunda determinació catalana, les raons fondes, el respecte obligat -o hauria- com a poble, i la fatiga acumulada a qualsevol racó del principat, l'única reacció de l'Estat ha de ser l'amenaça? Surten a patolls, utilitzant fins i tot la Corona, per perpetrar l'enèsima imatge del senyor feudal sobre el cavall, dominant les colònies, i el colofó el posa Jesús Posada des de la presidència del Congrés, quan diu: "Surti el que surti a Catalunya, Rajoy dirà que no". Visca els teus... Etcètera; és a dir em passo per allà on acaba l'esquena la vostra voluntat, els vostres vots i les vostres ànsies. És un desastre, però no per a Catalunya, que farà el seu camí, sinó per a una Espanya que mereixeria més alta volada i menys baixos instints.