POLÍTICA
BARCELONA - 25 agost 2016 2.00 h

ELISENDA PALUZIE 

DEGANA DE LA FACULTAT D'ECONOMIA I EMPRESA, UB

“Ara hauríem d'estar parlant de l'economia del nostre nou estat”

MERCÈ MIRALLES - BARCELONA
Posar un referèndum vinculant damunt de la taula representaria
tornar a donar el poder
a les persones
Els que estem a favor
de la independència
no tenim por de debatre, estem molt segurs
dels nostres arguments
No es pot mantenir
la societat en la tensió política d'un procés d'independència
massa temps

L'activisme li ve de lluny, de l'època d'estudiant universitària. I l'ha mantingut amb més o menys repercussió mediàtica. És degana de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i directora del Centre d'Anàlisi Econòmica i de les Polítiques (Caeps). Les seves línies de recerca són el comerç internacional, l'economia regional, la nova geografia econòmica i el federalisme fiscal. És autora de Podem! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent, premi Catalunya d'economia 2015. No se la pot encasellar i es defineix com un esperit crític, una faceta que ha exercit en totes les reivindicacions que ha compartit, i allí on ha militat, a Esquerra Republicana, durant uns anys. Reclama empenta per part dels polítics per afrontar la independència. Reclama un referèndum. Hauríem d'estar, creu, en un altre nivell, discutint com ens ho fem per ser independents a la pràctica.

Sembla que fem un pas endavant i mig pas endarrere...
Estem en una situació d'espera latent, d'espera una mica tensa, i això desgasta. Sóc crítica en el sentit que vam tenir un moment àlgid i no el vam saber aprofitar bé. Va ser després del 2012, el 2013 i fins el 2014. Eren dos anys, tres com a màxim, en què s'havia de rematar, perquè les oportunitats s'han de saber aprofitar per prendre una decisió definitiva. En aquell moment el sí estava molt organitzat, havia vingut de baix a dalt. Havia estat una explosió, amb diferents elements que l'havien anat conformant des del 2006: les primeres manifestacions, la reacció a les primera retallada de l'Estatut, després a la segona –però també a la primera–... I tota la xarxa que es va muntar als pobles per a les consultes populars i després l'organització de l'ANC i la primera manifestació. Tot allò va agafar una mica per sorpresa, i era la gent qui ho movia. Era aquella il·lusió i aquella força de la gent el que desbordava els polítics.
Uns moments de gran energia social.
La manifestació del 2012 ningú se l'esperava tan massiva. Allí, de manera espontània, tanta gent, tants autocars... Hi havia la reivindicació màxima del referèndum, i tot això, quan va passar a mans dels polítics, es va desaprofitar, no es va voler fer un referèndum vinculant sobre la independència, es va voler estar sempre dins de la legalitat. Hi havia moltes ambigüitats, que si la triple resposta a la pregunta, que si pactem amb aquests i amb aquells, que si els d'Unió que tenim dintre no hi estan d'acord... Vam desaprofitar una oportunitat perquè els polítics que ho van encapçalar no ho havien madurat prou... Aleshores, què hem de fer ara?
Aquesta és la qüestió.
Certament, hi ha un fet que no s'havia donat mai, i és que per primer cop tenim una majoria independentista parlamentària, i no es pot desaprofitar. És cert que potser no té prou força i ella mateixa ja ha dit que no vol fer una declaració unilateral d'independència, i aquí és quan un grup de gent plantegem recuperar el referèndum. Ens neguem a acceptar que la idea que es pot fer un referèndum sobre la independència, un referèndum d'autodeterminació convocat per les institucions catalanes, s'hagi cremat per la manera com es va fer el 9-N. Seria un trist favor del 9-N a l'autodeterminació si hagués cremat el referèndum. Sempre vaig pensar que tornaria, no sabia que ho faria tan ràpid. El resultat electoral i el fet que aquestes eleccions dites plebiscitàries al final tenen tants problemes d'indeterminació en una part del resultat, en el fons li treuen la força que tenia tot el moviment, que estava en mans de la gent... Posar un referèndum vinculant damunt de la taula representaria tornar a donar el poder a les persones.
Semblaria, vist des de fora, que hi ha molts despatxos i poc carrer; i amb el context que tenim d'unes possibles terceres eleccions. Tot plegat convida molta gent a la desvinculació, potser...
No es pot mantenir la societat en la tensió política d'un procés d'independència massa temps, perquè la vida continua, les persones tenen els seus propis problemes i si estàs donant voltes tota l'estona a discussions sobre el mètode... No crec que ajudi gaire que el ciutadà, sobretot l'indiferent, el que no està tan polititzat, el que potser no és contrari a la independència –però tampoc hi és totalment favorable i que potser fins i tot, segons com, votaria que sí–, aquest, vegi que els seus problemes no se solucionen i vegi aquest debat retòric dels partits. Entrem en un risc, el que va vaticinar algú, que si fas bullir molta estona l'aigua al final s'evapora. La qüestió de confiança del president Puigdemont d'alguna manera dóna l'oportunitat que es plantegi una proposta en la qual quedi clar quan i com es prendrà la decisió i es pugui recuperar aquell motor i aquella il·lusió.
És bonic, això de la il·lusió. Però vostè, on se sent més identificada? Parlo del color polític. Ha estat a les files d'ERC, militant d'ERC, va formar part de la candidatura de Junts pel Sí en les eleccions del 27 de setembre... Allí on es troba diu el que pensa, per bé i per mal. No és el prototipus de persona de carnet.
No, és veritat. Els partits, tal com estan muntats aquí, són una mica difícils per als esperits crítics. Els que estem en el món acadèmic una cosa que aprenem és a ser crítics i objectius. I la crítica serveix per avançar i millorar. És un pèl problemàtic, aquí, però. A d'altres països es veu amb normalitat que hi hagi diputats que votin diferent. Que cada vegada que toca votar ho facin amb consciència, independentment del partit al qual pertanyen. Aquí els grups parlamentaris són una cosa jeràrquica, hi ha una disciplina i, en general, als partits, i és una cosa que fa que la militància costi tant, es veu malament el fet d'opinar una mica diferent de la línia oficial del partit, expressar opinions que no hagin estat passades pels argumentaris, aquesta cosa que fan els partits. Recordo els quatre anys que vaig militar a Esquerra Republicana: quan hi havia un tema candent, rebíem un argumentari; els trobava sempre tan ridículs, amb tres o quatre paràgrafs molt senzills en què hi havia l'opinió del partit sobre el tema en qüestió. Un argumentari, com si fóssim tontos.
Però està amb Junts pel Sí.
Bé, en el seu moment, perquè va ser una candidatura per a les eleccions del 27 de setembre. S'ha convertit en un grup parlamentari, però els que hi vam donar suport en el seu moment, ja sigui ocupant un lloc simbòlic a les llistes o sent un dels centenars de milers de persones que s'hi van apuntar, un cop van passar les eleccions es va acabar, no hem rebut cap correu més, ni res de res. En aquell moment, tot i que no compartia l'estratègia de fer una candidatura única, amb eleccions plebiscitàries –jo hauria volgut un referèndum, que és el que estem plantejant ara–, si em demanaven ajuda, vaig sentir que estava obligada a donar-la, per aconseguir aquesta majoria. Òbviament no faria el mateix amb la CUP, perquè no comparteixo la seva ideologia d'esquerra radical. No seria coherent.
Ara no se'n parla tant, sembla. La independència continua sent viable econòmicament.
Hi va haver un moment en què se'n va parlar moltíssim i es va generar un debat de molt nivell, amb contraris i favorables a la independència. Va estar molt bé. S'ha abandonat. És veritat, ara no se'n parla tant. La independència continua sent viable econòmicament. S'ha com diluït una mica, és cert... Quan tens una meta, un objectiu concret, aquest tema ajuda a posicionar tot el debat. Es va fer abans del 9-N... Si ara en aquest full de ruta que s'acabi concretant posem una data per a un referèndum, la campanya hauria de preveure a tots els mitjans de comunicació un altre cop aquest tipus de debat, amb partidaris i contraris. Els que estem a favor de la independència no tenim por de debatre, estem molt segurs dels nostres arguments.
Balances amunt, balances avall.
També en parlem poc, de les balances fiscals, perquè ja no en tenim ganes. Si estem plantejant un escenari d'independència, tant ens farà com Espanya calcula les balances fiscals. Hauríem d'estar parlant de l'economia del nostre nou estat, de quines són les despeses imprescindibles, de com ho farem...