Després de l’1 d’octubre

Passat el dia 1 d’octubre el Govern espanyol podrà exhibir l’èxit de la prohibició del referèndum, mentre que els partidaris del procés presumiran de l’escac a l’Estat, la seva força mobilitzadora i la capacitat per a l’enfrontament.

El Govern haurà impedit el vot utilitzant a fons jutges, fiscals i policia, però hauria de saber que aquest mètode no el pot perllongar gaire més, perquè el seu cost polític, social i d’imatge internacional és inassumible. Per aquesta via, Catalunya serà el Vietnam del PP i del Govern Rajoy.

Perquè el procés continuarà. La raó és molt concreta. Un terç de l’electorat hi aposta. És un fort contingent electoral que està mobilitzat des de fa cinc anys. En unes eleccions amb una participació entre el 60% i el 70%, aquest terç mobilitzat s’acosta o supera amb facilitat el 50% dels vots. Aquesta és la seva gran ­força.

El Govern espanyol podrà començar a presentar propostes polítiques per a Catalunya, i els socialistes a concretar la seva via federal. És una necessitat, però no la poden confondre amb la solució. Pal·lia, no resol. És el bicarbonat, no el tractament de l’úlcera. Perquè la causa que impulsa la mobilització indepen­dentista es mou en un altre pla: la moti­vació, la il·lusió per un gran projecte i les seves expectatives; fer un país nou! També la reacció al desamor espanyol. Aquest és l’únic projecte cultural d’elits i de masses a Catalunya. És la mentalitat hegemònica.

I aquesta mentalitat, com a conjunt de creences i costums que conformen la manera de pensar i jutjar la realitat, mai negociarà contraprestacions concretes per a Catalunya a canvi de suprimir el sentiment independentista, la gran emoció.

Aquesta és la raó per la qual, facin el que facin des d’Espanya, la política només serà pal·liativa, perquè el que ofereix està en un pla molt diferent del quid ac­tual de la qüestió: el del projecte cultural, és a dir, el de la construcció de mentalitats. Per aconseguir transformar la situació cal un projecte cultural alternatiu potent que només pot florir de la pròpia matriu catalana. O sorgeix un moviment que arribi a un significat semblant al que va representar en cada circumstància històrica, la Renaixença, el modernisme, i sobretot el noucentisme de la Mancomunitat i Prat de la Riba, o tard o d’hora explotarà una crisi catastròfica.