El gall i la mustela

25/09/2017 01:18 | Actualizado a 25/09/2017 02:57

Riu-te de les fake news de l’Amèrica de Trump! En els fets de setembre, la primera víctima ha estat la informació. La premsa de Madrid descriu el que passa a Barcelona amb una tria d’anècdotes representatives de la inevitable essència pèrfida de l’independentisme. El cotxe de la Guàrdia Civil malmenat, la façana empaperada de la botiga de la mare de Rivera, els alcaldes socialistes assenyalats, el pressing als periodistes de les tele­visions... Són anècdotes tristes, lamentables, condemnables, però no pas més que moltes altres que són silenciades: des de detalls petits com la destrucció d’un cotxe particular d’un independentista justificada amb una venjativa nota espanyolista, fins a la gran ­coacció general: les admonicions que el fiscal general, el ministre portaveu i altres càrrecs de l’Estat formulen contra els milers de mobilitzats que exerceixen en places i carrers el dret a la llibertat d’expressió. En amenaçar-los com a sediciosos (poca broma: vuit anys de presó!), estan coaccionant molt severament el seu dret a la protesta. Ara bé, el silenci més eloqüent de la premsa espanyola té relació amb la conculcació dels drets elementals de les persones detingudes o de les empreses escorcollades sense una ordre ju­dicial clara, sense acusacions precises, amb una discre­cionalitat per part de la Guàrdia Civil que no vèiem a Catalunya des de l’any 1976.

Meravella, amb franquesa, aquest relat tan esbiaixat. És com si la sensibilitat democràtica dels diaris i de la intel·lectualitat es­panyola només tingués ulls per als errors de l’independentisme, obviant l’inefable capteniment polític del Govern de Rajoy, i les més que sospitoses connivències entre les màximes instàncies del poder judicial i el poder executiu.

La premsa capitalina silencia una part de la realitat i, al mateix temps, fa un ús ben poc innocu del llenguatge: parla de “tumultos”, no pas de concentracions; parla d’atacs a persones o institucions quan els concentrats fan servir només paper o paraules. Quan un panflet del Partit Popular assenyala els regidors de Madrid que han participat en les protestes d’aquests dies, els mitjans de comunicació o bé no en parlen o ho donen per bo. És a dir: allò que és diabòlic en els joves d’Arran és angèlic quan ho fa el PP.

Fa anys que es diu des de Madrid que la premsa catalana és propagandista, però el tòpic no resisteix la comparació entre diaris de Madrid i els dos principals de Barcelona: els barcelonins inclouen el relat de tots els fets, no només dels que convenen a la seva­ línia editorial, i proposen una àmplia varietat d’opinió. És veritat que a la radiotele­visió pública catalana hi domina el propagan­disme. Però ¿que potser són equànimes la radiotelevisió espanyola, les cadenes pri­vades o els diaris amb seu a Madrid? La constància i la parcialitat denigratòria del pe­riodisme és una de les causes principals de tot el que ara està passant. Potser és la causa primera. Boban Minic, un gran pe­riodista de Sarajevo refugiat a l’Empordà des del final de la guerra dels Balcans, sosté que aquella guerra va incubar-se en les ­mitges veritats, les mentides, la doble moral i el silenciament dels errors i abusos propis ­fabricats per la premsa de cada territori
de l’ex-Iugoslàvia. Molta atenció. Juguem amb foc.

La major part dels espanyols no saben les causes del que passa a Catalunya perquè no els hi han explicat mai. El periodisme espanyol continua practicant amb Catalunya el joc de la mustela amb el gall, una faula d’Isop. La mustela es volia cruspir el gall, però necessitava una raó per menjar-se’l i el va acusar de no deixar dormir els homes. El gall va contestar que els ajudava a despertar-se. La mustela va acusar-lo aleshores de tenir massa nòvies, i el gall va contestar que així ponien més ous. Cada resposta del gall era inútil, perquè la mustela es treia del barret una nova acusació. El que ella volia era cruspir-se el gall; i així ho va fer.

Dels catalans s’ha dit tot des del temps de Quevedo: que eren egoistes, tossuts, ban­dolers, deslleials, individualistes, carlins i, per tant, massa dretans, però també massa republicans, et­cètera. Jo, personalment, he hagut de fer front a les següents ­crítiques per haver exercit la ­catalanitat: en temps de Franco, era separatista i imitador de ­gossos (no m’ho vaig sentir a dir només a la mili). A la universitat, parlar en català a les assemblees era burgès. En democràcia: la meva llengua no servia per ­parlar de física (Suárez), era contrària a la igualtat (Gon­zález), oposada a la raó il·lustrada (Savater), contrària als drets individuals (Cs), incívica i an­tisocial (Manifiesto por la Lengua Común). Ara és contrària a la democràcia. Les raons van canviant, però persisteix el fons: la catalanitat és sempre sospi­tosa. El catalanisme ha comès històricament molts errors. I segurament ara hi torna. Però no es pot negar que la cultura po­lítica espanyola es diverteix provocant-los.

En un projecte col·lectiu, l’esperança i el futur depenen de la lleialtat mútua. Als catalans, la lleialtat sempre els hi és exigida; tant com els hi és regatejada.