Evitar la frustració

25/10/2017 01:05 | Actualizado a 25/10/2017 02:58

Tot fa pensar que les coses empitjoraran una mica més per després redreçar-se i poder entaular negociacions i assolir finalment un pacte entre Catalunya i Espanya que esmorteeixi la creixent tensió que afecta tota la societat. El recorregut serà llarg i tor­tuós. Conflictiu en qualsevol cas. Cada setmana ha estat crucial des de fa uns mesos farcits de dies històrics. Però avui ens trobem en el moment en què la força de l’ Estat pot obligar a un canvi institucional de conseqüències desconegudes. El moment de la confrontació sembla inevitable.

Amadeu Hurtado va escriure un valuós dietari del maig al setembre del 1934 en què exposa les seves gestions per desactivar les tensions entre Lluís Companys i el govern de dretes de la República i evitar el cop que el president va donar el 6 d’octubre contra la República.

Hurtado havia assolit un pacte amb el ­govern Samper que desactivava la decisió del Tribunal de Garanties Constitucionals que havia neutralitzat la l lei de Contractes de Conreu que el govern Companys havia aprovat amb els requisits establerts. La solució es reduïa a una qüestió semàntica en la qual ningú no perdria. Però Companys es va negar a acceptar l’oferta del govern Samper i es va tancar en banda.

Hurtado regateja amb Companys i li comenta que “no es deixi portar per l’interès d’un partit perquè vostè és cap de govern, i fora dels vostres militants, la gran massa no us seguirà en actituds heroiques per una qüestió que no la considera prou impor- tant i per un problema que realment no ­existeix”.

És molt interessant el diàleg entre Companys i Hurtado en aquelles setmanes ­prèvies al 6 d’octubre del 1934. El president li confessa que és molt possible que Ca- ­talunya perdi, però perdent, Catalunya guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva. Ha arribat l’hora de presentar batalla i fer la revolució, sentencia Lluís Companys.

Hurtado es decep i fa una reflexió que li surt tot seguit de la conversa amb Companys. He comprovat novament, diu, el que he expressat en diverses ocasions, o sigui, que Catalunya “no ha produït, ni ara per ara pot produir, un altre tipus de polític que l’agitador, predisposat a la protesta i de la mà del poble aprofitar qualsevol motiu d’ordre sentimental per infondre por a l’adversari mentre duri la flamarada”.

(Bloomberg)

No eren temps per recuperar l’esperit constructiu que havia caracteritzat la història de Catalunya en els últims cent anys perquè no se sabia exactament què era el que calia construir.

Companys no volia el pacte amb un govern de dretes que havia col·locat tres ministres de la CEDA al gabinet. Volia salvar la República saltant-se els esglaons legals imprescindibles i la República se’l va treure del mig en 48 hores. El desgraciat afusellament de Companys el 1940 per ­ordres de Franco perquè era president de la Generalitat és una altra qüestió que el redimeix dels errors polítics que va poder ­cometre.

Seria impropi fer comparacions entre el que està passant aquests dies a Catalunya i aquells dramàtics esdeveniments del 1934. Sí que hi ha paral·lelismes entre les dues èpoques respecte a la confrontació de Catalunya amb l’ Estat.

Les pressions perquè no es produeixi el xoc del qual tots sortiríem perjudicats són moltes i venen de tot arreu. Rajoy sap que es fica en un jardí difícilment transitable i Puigdemont ha de saber que no compta amb una majoria social suficient per fer aquest pas que tindria l’ Estat i la comunitat internacional en contra. No es poden evitar les conseqüències negatives que a curt i a mitjà termini significaria una ruptura unilateral amb Espanya?

Ja sé que el pactisme que invocava ­Jaume Vicens Vives no ha de ser necessà­riament inqüestionable i que duri per sempre. Cada època comporta les seves pròpies exigències i regles polítiques d’acord amb els esdeveniments canviants. Però sí que val la pena reflexionar sobre “el rerefons pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és cap altra cosa que fugir de qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la vida pú­blica”.

La tradició política catalana des de l’edat mitjana fins als nostres dies s’assembla més a la filosofia que es desprèn de la Revolució Gloriosa britànica del 1688, que es fixava més en els interessos concrets dels ciutadans, que en les abstraccions fruit de la il·lusió i el perfeccionisme que es desprenen de la Revolució Francesa.

Són moments en què la responsabilitat dels polítics i servidors públics ha de fer-los reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes per evitar la frustració de molta gent. Hi ha temps per a una treva encara que no s’arribi a cap acord. Queden dos ­dies.