Catalunya i el nord d’Itàlia

Madrid
25/10/2017 03:06

El nord d’ Itàlia vol més poder. El referèndum celebrat diumenge passat a la Llombardia i el Vèneto, les dues regions més riques del país, donen un resultat molt clar. Més del 95% dels ciutadans que van anar a votar desitgen l’ampliació de l’autonomia. Més recursos. Més competències.

Dos referèndums banyats en crema catalana, molt consumida aquests dies a Itàlia. Els esdeveniments de Catalunya han despertat un gran interès. Dotzenes de periodistes han estat enviats a Barcelona i Madrid a la recerca d’informació de primera mà. Als bars de Milà es parla “ della Catalogna”. No estic exagerant pas. Hi ha simpatia pels catalans –Barcelona és una ciutat molt estimada a Itàlia–, però també hi ha inquietud davant la hipòtesi separatista en un país tardanament unificat el 1861, que veu com augmenta sense parar la fractura entre el nord i el sud.

Moviment tàctic de la Lliga Nord, que presideix les dues regions, per escalfar motors davant les eleccions legislatives de la primavera que ve. Malgrat els seus alts i baixos, la Lliga sobreviu amb un transformisme només possible a Itàlia. Al nord continua sent molt i molt autonomista, mentre busca vots al sud clamant contra els immigrants que han arribat en massa des de Líbia. És molt egoista la Lliga Nord i això dona vots al país del fai(fes-t’ho tu mateix).

Milà s’afirma davant de Roma. Milà torna a anar cap amunt. Milà torna a ser la gran capital europea d’ Itàlia, mentre que Roma s’enfonsa al fangar de la corrupció i el mal govern. Sense el papa Francesc, Roma seria avui una ciutat perduda. La fractura nord-sud no para de créixer.

Els dos referèndums han estat consultius i conformes a la constitució del 1948. La Lliga, terriblement teatral en els anys noranta, ha après a gestionar la institucionalitat. Els resultats de diumenge llancen el següent missatge: les plaques tectòniques italianes s’estan movent. Estimulat pels vents que arriben de Catalunya, el nord d’ Itàlia vol més poder. Si el Moviment 5 Estrelles –partidari d’un referèndum nacional sobre l’euro– i la transformista Lliga Nord sumen majoria a la primavera que ve, la Unió Europea pot tenir un problema espaterrant a Itàlia.

Barcelona és des del 1992 una ciutat-far. Les imatges de l’1 d’ octubre han tingut un impacte colossal. “Desastre d’imatge sense pal·liatius”, ha certificat el Reial Institut Elcano. El ministre Dastis corre ara pel món, mirant de reparar danys. Catalunya ha il·luminat els referèndums de la Llombardia i el Vèneto, fent encara més gran l’alarma de Brusel·les. Inquietud als despatxos de París davant les imatges barcelonines que suggereixen el desbordament de l’ Estat.

Catalunya, per tant, emergeix com a problema sistèmic de la Unió Europea. Tancament de files amb el Regne d’ Espanya, suport a l’article 155, discurs dur contra els “nacionalismes populistes” i reflexió oberta sobre el paper de les regions en el futur d’Europa. (Jean-Claude Juncker va introduir abans-d’ahir la qüestió en un debat a Estrasburg.)

El far Barcelona ha posat en alerta els poders europeus. La DUI seria suïcida. L’única opció heroica per als catalans és protegir l’autogovern i intentar entendre millor el món.

Se n’ha assabentat el conseller d’ Exteriors, Raül Romeva, del que realment passa a Europa?