25/10/2017 01:02

Hi ha coincidències cruels, com aquesta celebració dels 40 anys del retorn del president Tarradellas il·luminada per l’anunci de la mort de l’autonomia catalana mitjançant l’aplicació del 155. Una mort que no fa vessar gaires llàgrimes. Uns perquè volen la independència i menystenen l’autonomia; els altres perquè consideren que l’autonomia és la deu que ha alimentat l’independentisme i, per tant, s’ha d’obturar radicalment.

L’anunci que el president Rajoy va fer l’altre dia de l’activació al Senat de l’article 155 és aigua primaveral per a l’independentisme més fervorós. No els agrada gens el camí circumloquial que el president ha emprès. Puigdemont va donant allargues a la proclamació de la independència, no pas perquè no estigui disposat al sacrifici personal, sinó perquè és conscient del vertigen que això suposa per a tot el país (de la ruptura interna a la paràlisi econòmica, passant pel sacrifici inevitable de molta gent als carrers o presons). El nucli dur de l’independentisme, en canvi, voldria que el president agafés drecera per tal que el plet català es resolgui d’una vegada per totes al carrer: d’una banda la violència repressiva de l’Estat, de l’altra la resistència pacífica de les masses civils. En les seves previsions, aquest sector dona per segura una resistència d’estil gandhià tan llarga i nombrosa com calgui, i, en segon lloc, la intervenció inevitable dels actors internacionals a mesura que les imatges de violència policial tornin a inundar les televisions de tot arreu.

Però no ha calgut la DUI. El PP ja s’ha avançat en aquesta estratègia de confrontació total. Segons van explicar Rajoy i Santamaria, l’activació del 155 significarà que el PP governarà des de Madrid l’autonomia catalana i que intentarà no solament restaurar la legalitat espanyola, sinó normalitzar la situació. El fet que el concepte normalització sigui incompatible amb una democràcia plural (en una societat oberta, el que per a mi és normal, per a tu pot ser extravagant, i viceversa) fa deduir que rere la decisió del 155 hi ha l’objectiu d’una dràstica correcció de la catalanitat, per tal d’amotllar-la a la visió essencialista d’Espanya que comparteixen el PP i Cs. És evident que aquesta normalització causarà a Catalunya la mateixa tensió als carrers que causaria la proclamació de la independència.

Normalitzar la catalanitat pot exigir 40 anys més, amb la qual cosa de l’edifici constitucional del 1978 ja no només en quedarà malmenada la columna territorial, sinó també la paret mestra: la democràcia. El somni de la normalització de la democràcia respon a una temptació molt característica dels temps que corren: Putin, Erdogan i Trump tenen enveja de Xi Jinping.

El sol fet que normalitzadors o rupturistes coincideixen en el desig d’un drama hauria de posar en alerta les forces moderades de Catalunya i Espanya a la recerca d’un pont de diàleg. Ni que sigui una passera. Sense aquesta passera, el drama està assegurat. I potser també la tragèdia.