Fins que no s’acabi l’òpera

 24/12/2015 22:35

La volubilitat de la política, els intercanvis de parelles i la lluita pel poder conformen l’argument d’aquesta òpera, amb quatre protagonistes.

El magma victoriós –capitanejat per Iglesias– aviat recuperava to, estil i Monedero, per condicionar un acord amb el Partit Socialista: final del “sistema de torn”, blindatge de drets socials, canvi de la llei electoral, final de les portes giratòries i una línia vermella: plurinacionalitat, o sigui, referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una cosa que desconeixien molts dels seus votants.

I això és així perquè els partits dinàstics no han plantejat la regeneració, ni de fons –corrupció, llistes obertes, reforma constitucional– ni de forma –tarannà, serietat analítica, proximitat–, la qual cosa evidencia que les sumes ( PP-C’s) i (PSOE- Podem) mantenen la vella divisió entre les dues Espanyes; però és que computant ( C’s versus PP) i ( Podem versus PSOE) s’obre una altra bretxa ­entre reformistes i immobilistes.

El drama arrenca l’instant en què el líder de l’oposició va anomenar “indecent” el president del Govern espanyol davant de nou milions d’espectadors sorpresos. L’afront va donar peu al cop de puny a la taula, “fins aquí hem arribat”, probablement el primer de la legislatura. Però els insurgents populars ja havien migrat. Aquesta animositat dificulta, ara, un govern estable que pugui establir consensos “inajornables i imprescindibles”, com intitulava el seu decàleg constituent el líder dels emergents.

Quan el migdia desmaiat de diumenge, un cinquantí impulsiu sortia d’un col·legi de Chamberí presumint, amb veu torrada, que feia “trenta anys” que no votava, vaig deduir que els debats havien servit per mobilitzar els abstencionistes (en aquesta ocasió, nou milions) conscients de com de decisius podien ser aquests comicis capritxosament nadalencs.

Nova política, vells vicis, fer voleiar bufandes, aplaudiments mutus sincopats i aquest himne joiós, “jo sóc espanyol...” més propi d’un comiat de solter. No és estranya l’apagada del televisor en aquelles nits en què els portaveus dels partits clamen una victòria –la de tots– que celebren masegats als balcons.

${imageCaption}(Jordi Barba)

Els partits –popular, socialista i el succedani de Convergència– que han patit la patacada no van fer autocrítica, malgrat que havien perdut quantitats industrials de vots. Tampoc Ciutadans no va practicar el sa esport d’acceptar la realitat, ja que no havia assolit el sostre de la seva lògica ambició. Sí que ho van fer UPyD i Unió, iniquament llançats a la platja de la insignificança. Que el talent de Savater no tingui lloc al Senat és inaudit.

La pèrdua de tres milions sis-cents mil votants retrata el càstig al Partit Popular, per la incompetència d’haver retallat la ­lepra de la corrupció –amb la percepció estesa que els més espavilats pispaven tant com podien mentre la gent honrada expiava les retallades–, per l’incompliment de principis i promeses i per la solitud –“no es parlen amb ningú”– derivada de la seva majoria vanitosa. La nit electoral, el seu ­jove herald arengava excitat els seus abatuts seguidors: “El PP és la força preferida pels espanyols, la força que ha guanyat les eleccions.”

La portaveu de Ferraz es va afanyar a puntualitzar: “El Govern ha dilapidat la majoria absoluta”. Però no va dir ni piu de la penitència pròpia, que els dóna els pitjors resultats en democràcia, amb milió i mig de vots menys. I així, després del gran tòpic per la “jornada històrica”, l’endolciment de la derrota, perquè els noranta escons no deixen cap més opció que pregonar la bona nova de la millora de la convivència entre territoris, el doble referèndum, la liquidació del 135 i l’anul·lació de la reforma laboral. A veure què n’opinen a Brussel·les, de les rebaixes, i què pensa el sanedrí socialista dels pactes a la italiana, sense italians.

Aquesta vegada, la troballa Arrimadas no va encertar: “Hem estat el focus de tots els atacs”. Pobre recurs –impropi d’ella– el del victimisme, per explicar la punxada per indefinició, malgrat l’èxit dels quaranta diputats. Ja se sap que sense base territorial, un no governa a Espanya, per la qual cosa toca fer i assentar el partit. En tot cas, Ciutadans no ha quedat tan malament, com algun neci ha insinuat.

Convergència (ara Democràcia i Llibertat), continua perdent la influència que va tenir i ja és penúltima de l’escalafó. En vigílies de dies de fúria, els resultats no semblen encoratjadors, però no es pot descartar que poguessin sumar en l’equació final d’un pacte.

El desenllaç oblic, la severitat del conflicte esquerra-dreta, reformistes-im­mobilistes i la primacia dels interessos ­generals, encara poden reconduir aquest dramma. Però el ball de màscares no ha fet més que començar i aquest procés –entrellaçat amb el català– serà lent i tediós. A partir d’aquí, incertesa per a un país que, sense cultura de coalició, es presenta ingovernable. Per això la Merkel no va despenjar el telèfon.

Però, com diuen en castellà, l’òpera no s’acaba fins que no canta la grassa .