OPINIÓ
25 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

“Bla, bla, bla...”

ANDREU MAS. @ANDREUMASD. PERIODISTA, ESCRIPTOR I ASSESSOR EN COMUNICACIÓ
“Qui negui que els pro­ces­sos històrics de trans­for­mació com­por­ten pagar un preu és que coneix molt poc la història

Bon Nadal!! En un dia com avui només puc començar aquest arti­cle amb aquesta ben­vin­guda, per bé que tots aquells lec­tors i lec­to­res que odien el Nadal ja deuen haver can­viat d’escrit. Mol­tes d’aques­tes per­so­nes que odien el Nadal ho jus­ti­fi­quen, més enllà de cre­en­ces reli­gi­o­ses per­so­nals, adduint que la festa s’ha bana­lit­zat, que s’ha con­ver­tit en un “tema” més dels que for­men la roda comer­cial els dotze mesos de l’any, com el car­nes­tol­tes, el Halloween (hi ha qui encara en diem, com per­toca, la cas­ta­nyada) i les rebai­xes. És ben cert que el Nadal actual, si més no res­pecte a com el recordo de la meva infan­tesa, ha traït l’essència pri­migènia i ha des­na­tu­ra­lit­zat els aspec­tes de la festa més lli­gats a la bon­dat, el retro­ba­ment fami­liar i, sobre­tot, a la ingenuïtat pròpia d’unes fes­tes on els infants cre­uen en éssers màgics i en una feli­ci­tat que res­tarà intacta tota la seva vida.

Al procés vers la inde­pendència de Cata­lu­nya li ha pas­sat el mateix que al Nadal, s’ha des­na­tu­ra­lit­zat. Els pri­mers inde­pen­den­tis­tes, els que ho eren quan ningú ho era, els que tenien com a refe­rents Xiri­nachs i Pedrolo, els que par­la­ven d’una nació única inte­grada per tots els ter­ri­to­ris de parla cata­lana eren l’autèntic espe­rit de l’Estat propi. La seva era una uto­pia que sabien que pos­si­ble­ment no viu­rien mai, però per això no s’esta­ven de rei­vin­di­car-la, en un moment que no eren més que qua­tre gats. Gent d’acció, fins i tot en temps que el gene­ral Franco era viu i durant els pri­mers anys de la Tran­sició. Ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes que cre­a­ven la Pla­ta­forma del Dret a Deci­dir, quan ningú estava per deci­dir res; que pen­ja­ven este­la­des gegants cada 11 de setem­bre a Arc de Tri­omf fins que un dia la soci­e­tat orga­nit­zada inde­pen­den­tista ofi­cial va deci­dir pren­dre’ls el lloc i fur­tar-los aquest espe­rit lliure de cap més interès que no fos la con­se­cució d’un país lliure i repu­blicà.

És l’espe­rit d’aquesta gent el que va impul­sar les con­sul­tes popu­lars –molt espe­ci­al­ment la d’Arenys de Munt–, l’11 de setem­bre de 2012 i la cre­ació del pri­mer nucli de l’ANC, que recordo que amb prou fei­nes cabia en un petit des­patx d’un car­rer de Bar­ce­lona, curull d’idees ben clares sobre la des­ti­nació final del viatge. Hi havia dis­crepàncies en la manera, però no en l’objec­tiu.

Aquell movi­ment popu­lar, tri­bu­tari de gene­ra­ci­ons que van defen­sar el con­cepte de la nació cata­lana en soli­tari, va pas­sar per sobre dels par­tits polítics cata­lans. Era un tsu­nami car­re­gat d’idees noves, que era capaç d’orga­nit­zar-se ell mateix d’una manera exem­plar, sense neces­si­tat d’ense­nyar galons o car­nets. En poc temps, però, allò que encara avui és l’essència de l’espe­rit de la República cata­lana ha estat per­ver­tit, a base de con­ver­tir la Diada naci­o­nal en el dia de la per­for­mance cata­lana; cada cop més espec­ta­cu­lar, sí, però també buida de pers­pec­ti­ves de con­tinuïtat en el dia a dia.

Hi va haver un moment que el sis­tema va fago­ci­tar els líders d’aque­lla revolta popu­lar i els va dige­rir per incor­po­rar-los a la retòrica de l’acció política. Des d’ales­ho­res, i espe­ci­al­ment des que després de l’octu­bre de 2017 vam per­dre la millor opor­tu­ni­tat de les nos­tres vides, tot ple­gat s’ha con­ver­tit en un immens i repe­ti­tiu “bla, bla, bla...”

Decla­ra­ci­ons, con­tra­de­cla­ra­ci­ons, nego­ci­a­ci­ons que no por­ten enlloc (cosa que ja se sabia abans de començar-les), debats estèrils... la inde­pendència és una arma més de debat polític en el diàleg que ara sem­bla que man­te­nen l’Estat espa­nyol i aquesta auto­no­mia atro­fi­ada que es diu Cata­lu­nya, que no sap cap a on va ni qui mana. Hem per­dut el rumb i ja no sabem ni on és Ítaca, ni qui d’aquells que osten­ten la repre­sen­tació política de l’inde­pen­den­tisme bus­quen encara la uto­pia o apos­ten per un port menor i més segur, i un pacte amb els matei­xos que van ser partícips neces­sa­ris de l’apli­cació del 155. El PSOE no és el PP, però els soci­a­lis­tes saben en quin ter­reny juguen, conei­xen Espa­nya i han gua­nyat prou elec­ci­ons (i el més impor­tant, n’han per­dut sufi­ci­ents) per saber què vol el votant espa­nyol en cada moment.

Qui vul­gui negar que els pro­ces­sos històrics de trans­for­mació com­por­ten pagar un preu és que coneix molt poc la història de la huma­ni­tat. Ara bé, com que aquest és un debat que es vol defu­gir per por o inca­pa­ci­tat política, els nos­tres repre­sen­tants ens mare­gen amb aquest “bla, bla, bla” estèril, que amaga inca­pa­ci­tats de gestió; perquè men­tre no arribi la inde­pendència hem de ges­ti­o­nar el que tenim i hauríem de pre­pa­rar el que vindrà, i no fem ni una cosa ni l’altra. Se’ns han aca­bat els fulls i no tenim ruta. Ara només ens cal espe­rar que les neces­si­tats de l’elit econòmica glo­bal ens donin una lli­ber­tat tute­lada pels seus interes­sos geo­e­conòmics.