La fatxenderia

26/01/2017 01:00

Diuen que el millor menyspreu és no fer esment, i sens dubte és una actitud eficaç quan la inoperància o la covardia no permeten confrontar un problema. Tanmateix, i malgrat la pretesa eficàcia, el menysteniment sempre denota un estil estruç que respira impotència, i en territoris ­inhòspits com la política acostuma
a servir de poc. Pot ser que es gua-
nyi temps, però és temps mort perquè per aquesta via no es guanya mai la par­tida.

I vet aquí el Govern de l’Espanya una i unívoca, decidit a posar-se de perfil davant l’enorme embolic que té a Catalunya mentre va tallant tots els caps del pèrfid separatisme que gosen aixecar-se.

Resulta entranyable que el PP –i els seus fidels aliats del socialisme ­patriòtic i del ciutadanisme servil– utilitzi aquell menysteniment castís mentre dedica tots els recursos possibles per intentar destruir el problema que menysté. Com quedem?, ¿això és una ximpleria, una ridiculesa, o és un embolic de ca l’ample que mereix recursos del Ministeri d’Exteriors, clavegueres del Ministeri d’Interior, pressions d’ambaixadors i tribunals al vol? De fet, el que no hauria de me­rèixer mai és la fatxenderia de platja d’un president del Govern a l’estil del “el tracten com es mereix”, referint-se al president dels catalans. Com es mereix ser tractat, senyor Rajoy, el president de la Generalitat?

Com? Perquè hom, en la seva in­genuïtat, imaginaria que el màxim ­representant d’un poble mereix respecte, tot i que en la mentalitat del “Santiago y cierra España” aquest concepte no sembla existir. I si hi afegim reaccions deplorables de l’estil d’utilitzar la mort d’una nena per menystenir la conferència de Brussel·les, com ha fet el senyor Millo, en un altre temps conegut com Míster Diàleg, la cosa passa de trista a indignant. Aquest és l’estil, lluny de practicar el respecte, el diàleg i la negociació, el que hi ha és el mano i disposo, el menyspreu profund i la repressió quan el menysteniment no serveix. O tot alhora, que tot alhora és el que estem patint. És la supèrbia del poder, que pot tenir molta potència però sempre denota molta impotència.

I així ha estat amb la conferència de Brussel·les: del menysteniment a les cartetes; del “el tracten com es mereix” a la pressió perquè fos un fracàs; del no hi havia ningú a tots estaven comprats; la qüestió és menysprear mentre es va reprimint. Tot, menys respectar els valors de la democràcia, dissenyar solucions i exercir la política. La pregunta és si els funciona, i l’exemple de Brussel·les ho nega. Perquè, encara que han utilitzat tot el seu poder per minimitzar-ne l’impacte, el cert és que l’estratègia del Govern ha estat exitosa: avui el procés és més fort en l’interior i més compacte a l’exterior, on alguns ja es fan preguntes. El tema català és ben present, amb tossu­deria impertèrrita, i per la via de la fatxenderia de platja ni l’amagaran, ni el pararan.