POLÍTICA
BARCELONA - 26 gener 2017 2.00 h

ISABEL-CLARA SIMÓ 

ESCRIPTORA

“La ruqueria grotesca de Madrid ens estimula”

 “No tenim control ni sobre la llum, ni sobre el gas, ni en els transports, ni sobre la immigració. En aquest país vivim completament ofegats”

XEVI SALA - BARCELONA
Vull tenir un bon veïnatge amb els espanyols. El que no vull és que els espanyols em manin
El que ha de fer la zebra no és córrer més que el lleó, sinó córrer més que les altres zebres

Flamant Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Isabel-Clara Simó és la combinació perfecta del compromís amb les lletres i amb el dret dels catalans a decidir el seu futur, i també amb el paper de la dona. Partidària d'un veïnatge cordial amb els espanyols, considera que el procés ha entrat en una fase que cal reactivar.

Òmnium Cultural l'acaba de premiar perquè és una magnífica escriptora que ha conreat tots els gèneres i també per la seva defensa de la llibertat i contra el sexisme. Avui aquesta llibertat està en perill?

Considero que està en perill gravíssim. Donada la composició dels governs d'Europa, dels Estats Units, la quantitat de dictadures que hi ha al món i la creixent desigualtat entre rics i pobres, no es pot ser optimista, en aquest sentit. Una minoria de la humanitat està envoltada de murs.
A Catalunya, a més, topem amb el mur de l'Estat espanyol.
No tenim control ni sobre la llum, ni sobre el gas, ni en els transports, ni sobre la immigració. Vivim completament ofegats, vista la dinàmica social i industrial d'aquest país.
I al cim, iniciatives pròpies com ara la que vol combatre la pobresa energètica tampoc ens les deixen aplicar.
No, te la tomben i per unanimitat. És vergonyós. El dret a decidir és un dels drets fonamentals. La meva queixa, si de cas, seria que es tracta d'un moviment exclusivament emotiu. Falta una estructuració més intel·ligent. Totes les revolucions modernes estan impulsades pel poble, però qui els dona el corpus teòric necessari són els intel·lectuals. I, no sé perquè, els nostres intel·lectuals aquesta funció no l'acaben de fer.
Últimament hem sentit alguna declaració seva dient que trobava a faltar més embranzida al procés.
No és un problema d'embranzida, és un problema de racionalitat. Jo explico sempre aquella paràbola del lleó perseguint la zebra. El que ha de fer la zebra no és córrer més que el lleó, sinó córrer més que les altres zebres. El que han de fer les zebres és organitzar-se i trobar juntes la manera d'aturar el lleó.
Vostè sempre s'ha mostrat partidària d'un bon veïnatge, amb aquest lleó.
Una cosa són els poderosos i una altra la gent del carrer. Hem passat moltes coses junts: cada vegada que penso en la defensa de Madrid durant la Guerra Civil, jo m'emociono. I tinc molt clar que les cultures de la resta de l'Estat són dignes i que hem de valorar-les. Són coses que coneixem bé i no tenim cap motiu per renegar-hi. El que jo no vull és que em manin; jo vull ser independent tenint un bon veïnatge amb els espanyols.
Però tot això depèn en gran mesura de la classe política.
De la classe política i de la classe econòmica, de la classe dirigent en definitiva.
El 2012 vostè deia que per proclamar la independència de Catalunya calia primer un relleu dels polítics perquè amb els que hi havia no ens en sortiríem. El relleu s'ha produït. Creu que els actuals dirigents polítics ens hi portaran, al desenllaç feliç d'aquest procés?
Jo crec que ho intentaran i que ho intentaran de bona fe. Però, sense ganes de desinflar les expectatives, sóc una mica escèptica perquè hi ha un excés d'emotivitat, ho torno a dir, i hi ha un planning racional molt tancat. Tot això, evidentment, ho estimulen des de Madrid amb la seva ruqueria, que arriba a extrems grotescos. El més grotesc de tot és agafar el 9-N i posar davant la justícia els capdavanters polítics. Això és d'una ruqueria tan grotesca que costa de creure-ho. Senzillament, els catalans hem fet el més democràtic del món, que és treure les urnes.
Ara un jutge ha manat al govern espanyol que aclareixi si català i valencià són dos idiomes diferents.
Això sí que és per morir-se de riure. Que a hores d'ara els espanyols encara estiguin dubtant sobre això, és propi de la dreta més cavernícola i ignorant.
Escriure en català sempre ha estat una opció arriscada perquè el mercat és petit i molt competitiu. Quan tinguem un estat rere nostre, la literatura catalana estarà salvada?
No, de cap manera. Som una llengua demogràficament molt petita. Fa poc he estat en un congrés a Croàcia i això m'ha servit per constatar el desconeixement absolut de la resta del món en relació amb la literatura croata, per exemple. Podem dir el mateix de la literatura de Noruega o de Malta. Estem parlant de països molt progressives però demogràficament limitats, com el nostre. Per tant, el que cal és una bona política de traduccions. És el que està fent molt bé l'Institut Ramon Llull. Però costa molt perquè els grans circuits són estrictament comercials i la nostra força, petita.
La seva trajectòria literària sempre ha parat esment en la reivindicació dels drets de la dona. Una Catalunya independent ha de ser menys masclista?
No necessàriament. Una Catalunya independent tindrà els seus defectes i tindrà governs contra els quals caldrà manifestar-se perquè, sens dubte, prendran alguna mesura que no ens agradarà. Podran guanyar les dretes o les esquerres, perquè serà una Catalunya plural, amb tics universals o globalitzats, com per exemple la discriminació de la dona, que passa a tot arreu del món, fins i tot en un país com els Estats Units, on ha estat impossible que una dona arribés a ser presidenta del govern.
El País Valencià ho té encara pitjor que Catalunya a l'hora de defensar la seva identitat.
Això és complicat perquè des del franquisme ja no ens diuen ni País Valencià. Jo crec que acabem de despertar d'un llarg son. Estem progressant i hi ha hagut un tomb polític. Des del punt de vista lingüístic, els valencians sempre han estat reticents a acceptar les normes del nord, però al final s'han acabat acceptant. Dialogant es poden acceptar moltes coses. Quan la independència sigui efectiva, tant a les Illes com al País Valencià l'estructura del nou Estat hauria de ser la d'una confederació. És a dir, no pot ser pensar que la capital sigui Barcelona.
Jugant amb el títol d'una de les seves novel·les, la crisi ha situat molta gent en la invisibilitat, però, curiosament, també ha consolidat una majoria independentista, perquè ja no es tracta només de defensar la supervivència cultural, sinó també l'econòmica.
És evident però no és cert del tot. Quan una societat està molt depauperada ja no és capaç de fer revolucions. Hi ha hagut moments de gran angoixa econòmica que ens han portat a proclamar allò de l'“Espanya ens roba”. Ara hem vist com gasten milions en AVE de luxe mentre a nosaltres les rodalies no ens funcionen. I tot això, amb els nostres impostos. La situació a Madrid és ridícula perquè estan molt espantats. Però el que no volem és que ens manin. Si llegim la lletra petita de la sentència contra l'Estat, veurem que fins i tot ens tractaven jurídicament d'inferiors. Així d'insultant.