POLÍTICA
BARCELONA - 26 abril 2019 2.00 h

JAUME ASENS CANDIDAT D’EN COMÚ-PODEM PER BARCELONA AL CONGRÉS

 

CAP DELS COMUNS AL CONGRÉS PER BARCELONA

“Ara ens trobem en una ruleta russa on tot pot passar”

 “Jo començo tots els actes i totes les entrevistes recordant la inferioritat de condicions dels que no tenen dret a fer campanya”

 “Davant la situació actual vam veure que ja no era suficient sortir al carrer, calia fer alguna cosa més”

XEVI SALA - BARCELONA
Volem gover­nar per acon­se­guir que el dret deixi de ser un ins­tru­ment al ser­vei de la ven­jança política Si no haguéssim gover­nat, el retret de la “justícia social màgica” seria per­ti­nent. Però tenim l’aval de l’experiència
Quan vul­ne­ren els drets de qui sigui, també dels teus adver­sa­ris polítics, en rea­li­tat estan vul­ne­rant els drets de tots No podem obli­dar que pri­mer es van res­ca­tar els bancs, és a dir els res­pon­sa­bles de la crisi, que no pas les vícti­mes
Som l’únic par­tit sobirà català que té les ali­an­ces esta­tals que són necessàries per poder avançar
Quan tens la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar no repre­sen­tes només un sec­tor social, cal defen­sar el bé comú

Quan un polític tria casa seva per fer una entre­vista és que no té res a ama­gar. És clar que, des del punt de vista logístic, és més pràctic que­dar aquí perquè som l’endemà de la inau­gu­ral engan­xada de car­tells, després d’una nit intensa i amb poques hores per haver dor­mit. Jaume Asens, cap de llista d’En Comú Podem al Congrés dels Dipu­tats per Bar­ce­lona, viu en un pis de llo­guer en un car­rer que té nom de poeta, però ara està total­ment abo­cat a la prosa elec­to­ral amb un objec­tiu ben clar: que la for­mació que ha acon­se­guit sobre­viure a les cla­ve­gue­res de l’Estat sobre­vis­qui també als freds pronòstics de les enques­tes.

Apro­fito que una dona posa la clau al pany del por­tal del bloc per entrar tot dar­rere. Li dic que m’espe­ren al ter­cer pis i em con­testa que anem al mateix replà. Ales­ho­res li comento que deu conèixer Jaume Asens. M’anun­cia que és la seva mare i que ve a donar-li ànims per a la dura cam­pa­nya que acaba de començar. Segu­ra­ment la millor manera d’entrar a casa de les per­so­nes és que t’obrin les seves mares.

A dins trobo un pis de segona mà amb parets altes, pres­tat­ge­ries ple­nes de lli­bres i molta llum. Davant el sofà, damunt la taula més uni­ver­sal d’Ikea, hi ha api­lo­nats exem­plars de Manuel Vázquez Mon­talbán, Mercè Rodo­reda, Simone Weil... A les parets, un pòster d’una repre­sen­tació tea­tral de Mort acci­den­tal d’un anar­quista i un qua­dre de núvols blancs en un cel blavós que remet als vin­cles mallor­quins de l’entre­vis­tat, que, fent honor a la nomen­cla­tura poètica del seu car­rer, es pre­senta amb una ame­ri­cana i un jer­sei de coll alt que li donen un cert aire de rap­sode rus.

Molt abans de saber-se que seria el can­di­dat d’En Comú Podem, vostè va pro­nun­ciar una frase que li ser­vi­ria molt bé d’eslògan per a aquesta cam­pa­nya: “Si vul­ne­ren els drets dels teus adver­sa­ris també vul­ne­ren els teus.” Ho deia pels pre­sos polítics i pels exi­li­ats, amb la majo­ria dels quals els separa una gran distància ideològica.
Sí, és una idea que ja en el segle XVIII va expres­sar Mon­tes­quieu quan deia que una injustícia con­tra un és una amenaça con­tra tots. Quan vul­ne­ren els drets de qui sigui, també dels teus adver­sa­ris polítics, estan vul­ne­rant els drets de tots. Ho dic sobre­tot per aquells que no se sen­ten inter­pel·lats per la situ­ació d’ano­ma­lia tan greu que vivim, sobre­tot el PSC, quan ens acusa de fer el joc als nos­tres adver­sa­ris polítics. En el fons és una mos­tra de falta d’huma­ni­tat i sen­si­bi­li­tat i de com­promís amb els valors democràtics. Jo començo tots els meus actes polítics i totes les entre­vis­tes asse­nya­lant-la, aquesta ano­ma­lia. No em sen­ti­ria bé amb mi mateix si no ho fes. Crec que és una qüestió de decència mínima des­ta­car la infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons dels que estan pri­vats del dret a fer cam­pa­nya. No ho podem ni bana­lit­zar ni natu­ra­lit­zar. En aquest sen­tit, jun­ta­ment amb el nos­tre equip de juris­tes, for­mat entre altres per­so­nes per l’ex-fis­cal en cap de Cata­lu­nya, per un exma­gis­trat del Tri­bu­nal Suprem, per un catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal..., gent que coneix la justícia i la maquinària de l’Estat, hem fet una pro­posta de reforma del Codi Penal que té l’objec­tiu d’acon­se­guir la lli­ber­tat dels pre­sos. Volem gover­nar per des­ju­di­ci­a­lit­zar el con­flicte polític que s’ha dele­gat en els tri­bu­nals i acon­se­guir que el dret deixi de ser ven­jança política.
Vostè també la coneix molt bé, la justícia per dins. Abans de par­ti­ci­par en la política ins­ti­tu­ci­o­nal era advo­cat i va defen­sar insub­mi­sos, acti­vis­tes anti­glo­ba­lit­zació, obrers explo­tats, ‘quin­quis’... És a dir, va tran­si­tar de les comis­sa­ries i pre­sons als jut­jats, pas­sant per l’acti­visme social, abans d’invo­lu­crar-se en la política ins­ti­tu­ci­o­nal. Va arri­bar a la con­clusió que si, mal­grat la regressió de drets i mal­grat la cor­rupció, la gent con­ti­nu­ava votant la dreta, l’única solució era pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons.
Fins en aquell moment no ens ho havíem plan­te­jat mai abans. El cicle de mobi­lit­za­ci­ons que havia obert el 15-M no es traduïa en victòries tan­gi­bles més enllà d’un canvi cul­tu­ral molt impor­tant. Es van des­blo­que­jar mol­tes bar­re­res psi­cològiques, com la qüestió cata­lana, però en un moment de crisi de règim, de des­com­po­sició de con­sen­sos i cer­te­ses, calia adop­tar mesu­res excep­ci­o­nals. Les enques­tes reflec­tien que hi havia un grau de sim­pa­tia molt gran amb la Pla­ta­forma con­tra les Hipo­te­ques i amb l’espe­rit del 15-M, però a l’hora de la veri­tat la dreta gua­nyava les elec­ci­ons. Pensàvem que si fèiem el de sem­pre suc­cei­ria el de sem­pre. Calia arris­car-nos. Davant un moment d’emergència social: atu­rar desa­llot­ja­ments, sor­tir al car­rer, ajun­tar-se, orga­nit­zar-se, ja no era sufi­ci­ent, calia fer alguna cosa més.
Jaume Asens va fer-la, alguna cosa més: va entrar a l’Ajun­ta­ment, es va con­ver­tir en tinent d’alcalde de Drets de la Ciu­ta­da­nia, i ara vol fer el salt a la política esta­tal. Pri­mer, però, li ha cal­gut afron­tar el dilema voca­ci­o­nal que l’empe­nyia a for­mar part de la defensa dels pre­sos polítics, a plan­tar cara als abu­sos del poder, que és el que ha fet tota la vida.
Por­tava vint anys exer­cint l’advo­ca­cia i defen­sant cau­ses polítiques i resulta que el judici més polític de la història dels últims trenta anys em troba fent política. És una d’aque­lles iro­nies sarcàsti­ques del destí. Quan van dete­nir els dos Jor­dis la meva pulsió era tor­nar a aga­far la toga. Quan Jordi Cui­xart m’ho va pro­po­sar em vaig haver de plan­te­jar on podia ser més útil. Vaig haver de pren­dre una decisió, perquè sen­tia que estava com­promès amb un pro­jecte col·lec­tiu. I ara veiem que els relats judi­ci­als són antagònics: allà on el Suprem veu violència –per exem­ple, en l’actu­ació dels mani­fes­tants– els jut­jats de Bar­ce­lona no n’hi veuen. En canvi, els jut­jats de Bar­ce­lona sí que veuen violència de part de la poli­cia.
Ha deci­dit con­ti­nuar en la política ins­ti­tu­ci­o­nal després d’haver après, segons una frase igual­ment seva, que gover­nar és caval­car con­tra­dic­ci­ons i ges­ti­o­nar frus­tra­ci­ons.
Quan estàs a l’opo­sició, o direc­ta­ment fora de la ins­ti­tució, és molt fàcil man­te­nir un cert con­fort moral perquè no t’has d’enfron­tar a les con­tra­dic­ci­ons que implica ges­ti­o­nar la rea­li­tat. Això passa sobre­tot a les opci­ons d’esquer­res, perquè mai arri­bes al punt màxim de les teves pro­pos­tes. La política també és tocar de peus a terra, mirar la rea­li­tat, les ali­an­ces que has de fer per dur a terme el teu pro­grama, nego­ciar amb altres actors polítics. Les opci­ons de dre­tes, en canvi, quan comen­cen a gover­nar ja tenen el poder previ, el poder econòmic, mediàtic, eclesiàstic... Les opci­ons de canvi sí que ens tro­bem amb la resistència dels poders fàctics, amb els obs­ta­cles sistèmics que volen fre­nar els que van con­tra cor­rent.
També han après que no sem­pre es pot viure de la impug­nació.
Si no, et pots que­dar en un exer­cici d’ona­nisme moral molt satis­fac­tori però que et para­litza i no et deixa avançar. Si no superes la impug­nació no tens con­tra­dic­ci­ons però no trans­for­mes la rea­li­tat. Gover­nar no vol dir només el que deien els zapa­tis­tes, avançar escol­tant. No n’hi ha prou impug­nant. La lògica ins­ti­tu­ci­o­nal és dife­rent de la lògica de la mobi­lit­zació: quan tens la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar no repre­sen­tes només un sec­tor de la soci­e­tat, has defen­sar el bé comú.
És un debat que vostès han man­tin­gut sovint amb la CUP.
Amb això hem après molt. Les coses que en el seu dia teníem en comú amb la CUP i ara ja no tenim en part és per la nos­tra experiència de govern. La política es mesura també amb resul­tats, no només per la ges­ti­cu­lació. Això ens pas­sava molt amb la CUP: quan ens deien que no a deter­mi­na­des pro­pos­tes no en pre­sen­ta­ven d’alter­na­ti­ves. Quan la CUP vol posar la ban­dera inde­pen­den­tista a l’ajun­ta­ment, per exem­ple, nosal­tres argu­men­tem que la façana ha de repre­sen­tar els sen­tits majo­ri­ta­ris. Amb quin cri­teri podries negar-ho després als que vol­drien pen­jar la ban­dera espa­nyola? En aquests temes cal una deli­be­ració prèvia i uns con­sen­sos cons­truïts amb tots els grups, el que vam fer quan vam posar el llaç.
No era pas cap secret, però ara s’explica amb tot detall en un lli­bre. Em refe­reixo a la seva par­ti­ci­pació en l’exili dels polítics cata­lans, quan va bus­car l’asses­so­ra­ment de l’advo­cat Gon­zalo Boye.
Jo rei­vin­dico la tra­dició del cata­la­nisme popu­lar pro­gres­sista, d’esquer­res muni­ci­pa­lista d’aquest país, que és la de Macià, Com­panys, Como­rera, la d’ERC dels anys trenta i que és la del movi­ment soci­a­lista uni­fi­cat, del bloc obrer i cam­pe­rol, la del PSUC, que defen­sava l’auto­go­vern de Cata­lu­nya sense desen­ten­dre’s de la necessària moder­nit­zació i rege­ne­ració d’Espa­nya, que ente­nia que sense la segona no era pos­si­ble avançar en la pri­mera. Ja ho deia Com­panys i la història li va donar la raó, quan deia que Espa­nya no pot can­viar sense Cata­lu­nya però que Cata­lu­nya tam­poc no podrà ser lliure mai si Espa­nya no can­via.
Ja que cita el pri­mer secre­tari del PSUC, Joan Como­rera, vostè li reco­mana a l’inde­pen­den­tisme el mateix que l’euro­co­mu­nisme va supo­sar per a la família comu­nista, és a dir, un bany de rea­li­tat.
Hi ha una part de l’inde­pen­den­tisme màgic que segueix ali­men­tant una fan­ta­sia amb tres deri­va­des. La fan­ta­sia de pen­sar que tenir raó democràtica és sufi­ci­ent perquè les coses suc­ce­ei­xin. En aquest sen­tit, Camus ja ho deia: la seva gene­ració va apren­dre que es podia tenir raó i per­dre. La segona és la fan­ta­sia del res­cat euro­peu, mun­tada a par­tir de la manca de com­prensió del que és la Unió Euro­pea, un club d’estats que no es guia pels prin­ci­pis morals o ètics sinó per l’statu quo, no només el seu sinó també el de l’Estat espa­nyol. La ter­cera és la fan­ta­sia de “nosal­tres sols”, que té a veure amb tenim pressa, ho tenim a tocar..., tot aquest ima­gi­nari que va fer acce­le­rar el procés i va dur a pen­sar que es podria pol­sar el botó màgic posant una urna. Les sobi­ra­nies no es con­que­rei­xen només així. Per­so­nal­ment vaig defen­sar molt l’1-O, era un moment encer­tat de des­a­fi­a­ment i d’exer­cici de sobi­ra­nia, però el perímetre que es va eixam­plar al vol­tant de les urnes després es va empe­ti­tir el 27 d’octu­bre amb la decla­ració uni­la­te­ral. I això té a veure amb el des­co­nei­xe­ment del que és l’Estat espa­nyol en con­cret. S’ha menys­preat la for­ta­lesa de l’adver­sari i s’han sobre­va­lo­rat les pròpies for­ta­le­ses i no s’ha tin­gut en compte que qual­se­vol repte d’aques­tes carac­terísti­ques neces­sita ali­an­ces no només a Europa sinó a la resta de l’Estat, que és el que ofe­rim nosal­tres. Som l’únic par­tit sobirà català que té aques­tes ali­an­ces, sufi­ci­ents per poder avançar. Pot­ser més len­ta­ment del que alguns vol­drien, i aquí està molt bé la com­pa­ració amb l’euro­co­mu­nisme. Els comu­nis­tes lúcids van veure que la soci­e­tat no estava pre­pa­rada per a una revo­lució com la que ells volien, que calia entrar en la via par­la­mentària, en la democràcia for­mal. Van posar el comu­nisme com un ideal apos­tant pel pro­gres­sisme.
Afirma que repre­senta aquesta via més pos­si­bi­lista i ho acom­pa­nya amb una pro­mesa que no agra­darà gaire a alguns inde­pen­den­tis­tes: el referèndum, diu, no ha de ser una línia ver­me­lla a l’hora de nego­ciar pos­si­bles majo­ries.
I estem con­tents que també ho digui ERC, tot i que no ens fiem gaire de les seves línies ver­me­lles, que van vari­ant. Estem en un moment de molta excep­ci­o­na­li­tat, ens hem d’asseure en una taula de diàleg sense con­di­ci­ons prèvies. Aquest va ser un dels motius pels quals va fra­cas­sar la taula de diàleg que nai­xia de la Decla­ració de Pedral­bes. Era una bona base, que per­me­tia avançar. Les línies ver­me­lles d’uns i dels altres van fer fra­cas­sar aquell intent i ara estem en una ruleta russa on pot pas­sar qual­se­vol cosa. Pot gua­nyar el tri­par­tit de Colón, que ens retor­na­ria a una Espa­nya en blanc i negre, etcètera. Tot això és fruit d’aquesta irres­pon­sa­bi­li­tat dels actors polítics, i nosal­tres posem l’accent en ERC, que va pre­sen­tar l’esmena a la tota­li­tat dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat. Això va tren­car la taula.
Sense línies ver­me­lles vol dir amb un xec en blanc?
No. Que les nos­tres pro­pos­tes es con­ver­tei­xin en línies ver­me­lles dependrà de la força que ens doni la gent. Si nosal­tres tenim molt bons resul­tats, això voldrà dir que tin­drem prou força per posar-les nosal­tres, les línies ver­me­lles.
L’han defi­nit com a can­di­dat sor­presa. Se sent còmode, amb aquesta defi­nició?
No em molesta [som­riu]. Estic en el pro­jecte des dels orígens i amb una tra­jectòria prèvia. Les apos­tes dels can­di­dats tenen a veure amb una capa­ci­tat de rege­ne­ració de l’espai, de recon­nec­tar-se amb les essències i els orígens, en aquest cas amb una per­sona com jo que va for­mar part de la cuina del pro­jecte al cos­tat de l’Ada Colau.
Asse­gu­ren que són una for­mació que no deu cap crèdit als bancs i que això els dona lli­ber­tat a l’hora de fer pro­pos­tes per resol­dre pro­ble­mes com el de l’habi­tatge. Però de la mateixa manera que cri­ti­quen “l’inde­pen­den­tisme màgic”, a vostès els podrien retreure també el con­cepte de la “justícia social màgica”.
Cal inten­tar posar en pràctica les aspi­ra­ci­ons sense gene­rar dany social. La crítica a l’inde­pen­den­tisme màgic és no haver cal­cu­lat el movi­ment de l’adver­sari polític i la gene­ració d’una situ­ació inèdita que és la següent: aquells que aspi­ra­ven al màxim auto­go­vern per a Cata­lu­nya han acon­se­guit, con­tra la seva volun­tat, que esti­guem a les quo­tes d’auto­go­vern més amenaçat dels últims vint anys. Tor­nant al tema de l’habi­tatge, hem demos­trat que es podien can­viar les regles del joc als pro­mo­tors, obli­gant-los a reser­var el trenta per cent de les noves cons­truc­ci­ons per a habi­tat­ges soci­als, hem posat mul­tes milionàries a bancs i fons d’inversió amb pisos aban­do­nats, hem creat una uni­tat espe­ci­a­lit­zada en fre­nar des­no­na­ments, hem mul­ti­pli­cat per qua­tre els pres­su­pos­tos en habi­tatge. Si no haguéssim gover­nat, això de la “justícia social màgica” pot­ser seria un retret per­ti­nent, però tenim l’aval de l’experiència. I, a més, amb superàvit en els comp­tes. Ens hem tro­bat molt sols, però, perquè la política d’habi­tatge no depèn només d’una admi­nis­tració muni­ci­pal. Cal la impli­cació de totes les admi­nis­tra­ci­ons, i més quan en aquest tema l’Estat ha fet una clara desin­versió.
Amb pro­pos­tes com aquesta d’apli­car un impost del 3 per cent a les grans for­tu­nes serà difícil que els bancs els donin crèdits quan els neces­si­tin.
No podem obli­dar que pri­mer es van res­ca­tar els bancs, és a dir els res­pon­sa­bles de la crisi, que no pas les vícti­mes. Per això ha arri­bat l’hora que els bancs tor­nin el deute con­tret amb la ciu­ta­da­nia. La idea és que aquells que han tin­gut una res­pon­sa­bi­li­tat més gran en la crisi, aquells que amb les seves deci­si­ons com­pro­me­ten el futur del ter­ri­tori, com ara les grans for­tu­nes, el mili­o­na­ris, es cor­res­pon­sa­bi­lit­zin. Estem par­lant d’un tres per cent, que és simbòlic.
Un sim­bo­lisme de deu mil mili­ons d’euros...
A l’any. Que per­me­trien afron­tar una tran­sició ecològica per donar res­posta al reclam de la ciu­ta­da­nia, sobre­tot els joves, que ens aler­ten que estem des­truint el pla­neta.
Altres can­di­dats pre­fe­rei­xen abai­xar el salari mínim de 900 euros a 850.
Aquesta pro­posta del senyor Pablo Casado fa pen­sar que pot­ser és la quan­ti­tat que ell es gasta en un sopar amb els seus amics ban­quers. A més, l’eco­no­mia neces­sita més demanda interna i, si tenim tre­ba­lla­dors pre­ca­ris que no arri­ben a final de mes, no hi haurà reac­ti­vació.

La vida és un dilema permanent

La vida de Jaume Asens (Barcelona 1972) és plena de dilemes. Va haver de triar entre fer la carrera de filosofia i la de dret i al final les va fer totes dues. Després va arribar el moment d’afrontar una altra decisió: decantar-se per la docència o per l’advocacia i va triar la segona opció, i es va convertir en defensor de les víctimes dels poderosos. D’aquí en va extreure un propòsit que després va traslladar al govern municipal de Barcelona: “No podem ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.” El darrer dilema va presentar-se quan va haver de triar entre formar part de la defensa dels polítics catalans jutjats al Tribunal Suprem o fer el salt a la política estatal encapçalant la candidatura de Catalunya en Comú-Podem per Barcelona.