OPINIÓ
ENGINYER - 26 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

L’eslògan i la intel·ligència

JOAQUIM COELLO I BRUFAU - ENGINYER
“Ni ente­nen el poble, ni els interessa gaire, i dei­xen constància que són d’una altra cul­tura i que per­ta­nyen a un altre poble

Vis­tos els debats a TVE de dilluns i d’Atres­me­dia de dimarts és palès que hi havia dos plan­te­ja­ments. El refle­xiu i el pro­po­si­tiu, Pedro Sánchez i Pablo Igle­sias, i l’asser­tiu i recon­fir­ma­tiu, Pablo Casado i Albert Rivera. Els pri­mers volien expli­car el que volien fer si arri­ba­ven al govern i, en el cas de Pedro Sánchez, també el que havien fet des del govern en els deu dar­rers mesos. Els segons volien refer­mar la segu­re­tat dels seus votants que farien el que havien promès fer, que les línies ver­me­lles que ells matei­xos havien mar­cat serien res­pec­ta­des. Els pri­mers volien convèncer els inde­ci­sos fent pro­pos­tes, els segons asse­gu­rant la recu­pe­ració de l’statu quo ante­rior a la moció de cen­sura, tant pel que fa a l’eco­no­mia, la fis­ca­li­tat, la política social i Cata­lu­nya, anant fins i tot més enllà, estant con­vençuts com ho estan que aquest és el bon camí. Uns volien seduir, els altres espan­tar. Els calia asse­gu­rar que el que es pro­me­tia ara es faria després. La seducció ha d’anar acom­pa­nyada d’un relat i d’una pers­pec­tiva; la por, d’una advertència i una segu­re­tat. Es va con­fir­mar en el que varen dir. Per uns, el rao­na­ment i la il·lusió, pels altres, l’eslògan i l’afir­mació.

Una de les difi­cul­tats per a la com­prensió dels debats han estat les dades, que uns i altres des­qua­li­fi­ca­ven acu­sant de men­ti­ders els adver­sa­ris. Els gràfics mos­trats, el Sr. Rivera en va fer ús i abús, resul­ta­ven incom­pren­si­bles, un coni­llet tret d’un bar­ret de copa. Era igual, impor­tava només fer l’efecte que l’argu­ment tenia el suport de dades... i va resul­tar incom­pren­si­ble. No es va par­lar de ciència, de recerca, de tec­no­lo­gia, d’Europa... no cal dir més. Que l’arma dialèctica més ofen­siva del Sr. Rivera fos una foto­gra­fia del Sr. Sánchez amb el Sr. Torra, el pre­si­dent de govern amb el pre­si­dent d’una comu­ni­tat autònoma, en la que supo­sa­da­ment es pac­tava el tren­ca­ment d’Espa­nya, demos­tra un gran nivell de cris­pació. No s’havia patit des de l’època més dura del ter­ro­risme. Es demos­tra que el pro­blema català ha cris­pat la classe política. S’han des­crit els cata­lans com a egois­tes i des­lle­ials, ningú pot accep­tar que altres tin­guin “pri­vi­le­gis”... Un con­flicte polític com aquest es gua­nya i es perd a l’opinió pública perquè, a occi­dent, l’estruc­tura política està basada en la democràcia sigui aquesta for­mal o real, i en democràcia les bata­lles polítiques es deci­dei­xen sobre la base de majo­ries pro­ba­ble­ment mani­pu­la­des, però no per això menys reals. Ningú ho diu, però sem­bla­ria que l’inde­pen­den­tisme ha gua­nyat la “bata­lla de l’opinió pública” a Cata­lu­nya, i això per dues raons.

Els par­tits de dre­tes uni­o­nis­tes afir­men que si gover­nen impo­sa­ran un 155 etern. L’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució diu: “Si una Comu­ni­dad Autónoma no cum­pli­ere las obli­ga­ci­o­nes de la Cons­ti­tución u otras leyes le impon­gan, o actu­are de forma que atente gra­ve­mente al interés gene­ral de España, el Gobi­erno pre­vio reque­ri­mi­ento al pre­si­dente de la Comu­ni­dad Autónoma y, en el caso de no ser aten­dido, con la apro­bación por mayoría abso­luta del Senado, podrá adop­tar las medi­das nece­sa­rias para obli­gar a aque­lla al cum­pli­mi­ento for­zoso de dic­has obli­ga­ci­o­nes o para la pro­tección del men­ci­o­nado interés gene­ral.” L’arti­cle és per la seva estricta redacció una mesura sin­gu­lar a apli­car en cas extra­or­di­nari, per tant fer-ho de manera per­ma­nent és anti­cons­ti­tu­ci­o­nal. Dir-ho és reconèixer que amb els mit­jans que la llei ofe­reix no es pot “con­tro­lar” Cata­lu­nya, és reconèixer la pròpia inca­pa­ci­tat...

La segona raó és que la deter­mi­nada volun­tat d’alguns polítics uni­o­nis­tes de dre­tes, de dis­tin­gir-se a Cata­lu­nya de la resta de la ciu­ta­da­nia i la classe política, no uti­lit­zant el català encara que el cone­guin, de sepa­rar-se de la cul­tura i cos­tums del país i de cri­ti­car aquells amplis con­sen­sos acon­se­guits amb anys de con­vivència tals com l’ense­nya­ment o els mit­jans públics de comu­ni­cació, que tenen una molt àmplia accep­tació, els ha con­ver­tit en estran­gers a casa seva. La imatge de la can­di­data del Par­tit Popu­lar a Bar­ce­lona quan visita Cata­lu­nya sug­ge­reix la dels britànics des­ta­cats a l’Índia abans de la inde­pendència al 1947. Ni ente­nen el poble, ni els interessa massa, i dei­xen constància que són d’una altra cul­tura i per­ta­nyen a un altre poble. Ells ho han fet i ara en seran política­ment les vícti­mes perquè no és pos­si­ble seduir i menys­te­nir de manera simultània. És un tòpic i una veri­tat dir que només el diàleg pot resol­dre el pro­blema català. Ja se sap que en període elec­to­ral s’han de mar­car les diferències, però no serà després més difícil recons­truir el que ara es desfà amb tanta afició i lleu­ge­resa?