OPINIÓ
PERIODISTA - 26 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

La teocràcia

ENRIC RAMIONET - PERIODISTA

Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia. Qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles. Si això fos sim­ple­ment l’arti­cle 2 del títol pre­li­mi­nar de la Cons­ti­tució i no la divi­ni­tat en forma de verb, podria ser objecte d’un debat que ara no està permès. Afir­men que aquest text va arri­bar als ponents cons­ti­tu­ents ja redac­tat per la Junta de l’Estat Major, dipo­si­ta­ris de valors eterns i sacer­dots suprems del dogma.

Si les cons­ti­tu­ci­ons són la con­creció jurídica d’un con­sens en un moment deter­mi­nat de la història, amb el pas del temps han de poder ser revi­sa­des i refor­ma­des, però si són una veri­tat reve­lada, unes tau­les de la llei, quasi es pot enten­dre la ira dels fidels més inte­gris­tes. De fet, en el llen­guatge polític de la dreta, la Cons­ti­tució s’uti­litza com una sinècdo­que d’aquest Déu i per això, als par­ti­da­ris de la uni­tat no se’ls ano­mena uni­o­nis­tes o naci­o­na­lis­tes espa­nyols sinó cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes. Només si es con­si­dera des d’aquesta pers­pec­tiva es pot enten­dre la fúria des­en­ca­de­nada, el desig de ven­jança, d’escar­ment, les ganes d’afu­se­llar les encar­na­ci­ons del mal. No són adver­sa­ris polítics, són heret­ges. No s’està pro­po­sant una forma dife­rent d’orga­nit­zació política, s’està inten­tant des­truir una cosa sagrada, actu­ant con­tra la volun­tat divina.

Si el con­flicte anés de drets, de soli­da­ri­tats, de llengües o fron­te­res, el debat es cen­tra­ria en drets, soli­da­ri­tats, llengües o fron­te­res. Però no cal, es diu tren­car Espa­nya i ja s’entén que és un pecat, una pro­fa­nació. S’oblida massa sovint que l’intran­si­gent naci­o­na­lisme espa­nyol, ara tan evi­dent, i el seu lle­gen­dari esforç per impo­sar una única iden­ti­tat naci­o­nal, és previ a l’inde­pen­den­tisme. No cal ni esmen­tar l’Esta­tut frus­trat i las fir­mas con­tra Cata­lu­nya del PP. Ja exis­tia al segle XIX quan la pro­posta cata­lana per encai­xar-hi era el fede­ra­lisme. El ni rojos ni azu­les, sólo veo españoles de l’Albert Rivera, s’ins­pira en el ni derec­has ni izqui­er­das d’en J.A. Primo de Rivera. El neo­fran­quisme ideològic i fami­liar del PP, el pro­jecte recen­tra­lit­za­dor de l’Aznar, beu de les matei­xes fonts místi­ques.

Sorprèn veure com el que queda de l’esquerra espa­nyola oblida sovint que l’obser­vança d’aquest dogma patriòtic inclou el com­bat con­tra l’anti-España i que ells també en for­men part. Que els pode­mi­tes-boli­va­ri­ans, els pro­gres, els ani­ma­lis­tes, les femi­na­zis i, natu­ral­ment, la immi­gració i tots els que l’afa­vo­rei­xen per des­truir la sagrada tra­dició, també són l’ene­mic. Amb unes alter­na­ti­ves tan estre­tes l’inde­pen­den­tisme no només no es reduirà sinó que crei­xerà.

No tenim elecció. Però la resta de com­po­nents de l’anti-España, mos­trant-se con­des­cen­dents o còmpli­ces men­tre es cen­tren en la cata­la­nofòbia, no s’ado­nen que ali­men­ten un dogma que també els exclou i una bèstia insa­ci­a­ble que també se’ls crus­pirà a ells.